Amb El xal, l’escriptora Cynthia Ozick, aborda els camps d’extermini nazis en tot l’horror de la seva immediatesa. S’inspira en un testimoni indirecte, un llibre en el que William Shirer relata com en els camps els infants eren llençats contra els filats elèctrics. La Rosa Lublin, una supervivent de l’Holocaust, es troba a Miami trenta anys després de presenciar la mort de la seva filla Magda, llençada contra el filat per un soldat alemany. La Rosa no se sent viva, trancorre pels seus dies com un reflex llunyà d’ella mateixa i conserva, a tall de fetitx i símbol de la memòria, el xal que envoltava la seva petita filla quan va morir. L’ànima de la Rosa, la seva identitat en el món, resta absolutament determinada pel que ha viscut en un indret sense pietat, envoltat de mort.
Transcric a continuació un dels fragments més terribles, i no per això menys bells, d'El Xal. Un perla literària de ràpida i colpidora lectura. Indispensable.
“De cop i volta la Magda va volar pels aires. […] Semblava una papallona que anava a posar-se en una parra d’argent. I en el moment en què el cap rodó, les cames com llapis, la panxa com un globus i els braços en ziga-zaga van estampar-se contra la tanca, les veus de l’acer van enfollir bramant i ordenant la Rosa que corregués […] però evidentment la Rosa no les va obeir. Es va quedar quieta, perquè si corria li dispararien, i si mirava de recollir les restes del cos de la Magda li dispararien, i si deixava anar l’udol que ara pujava per l’escala del seu esquelet, li dispararien; així doncs, va agafar el xal de la Magda i se’l va anar ficant a la boca, poc a poc, omplint-la del tot, fins que es va empassar l’udol del llop i va tastar la canyella i la profunditat d’ametlla de la saliva de la Magda; i la Rosa va beure el xal de la Magda fins que va quedar sec.”
________________________________________________
