diumenge, 24 de juliol de 2016

Luxury suicide assistance


El doctor James Roberts estava fastiguejat de la seva vida. La feina li semblava molt desagraïda i inútil. Amb els anys, havia comprovat que la majoria dels pacients es curaven per atzar, per l’efecte placebo o perquè, en realitat, no estaven malalts. Tan sols volien cridar l’atenció. La seva intervenció tenia ben poc a veure amb el procés curatiu, n’estava convençut. 
I del vessant personal, millor no parlar-ne. Un desastre: dos divorcis, dos fills absents i un dia a dia buit, sense il·lusió ni projecte. La idea del suïcidi voltava per la seva ment des de feia uns mesos. Era l’única sortida digna a aquella vida plana i inert.

Un dilluns al matí li va arribar una invitació per al XXV Congrés de Medicina Interna de Denver i va decidir acceptar-la. Va pensar que era la seva darrera oportunitat per reanimar aquell cadàver errant en què s’havia convertit. Els congressos mèdics sempre tenien una agenda oculta plena d’activitats estimulants: àpats, bones copes i, sovint, polvos amb col·legues avorrides dels seus matrimonis monòtons. Què hi podia perdre?

Un cop a l’avió i mentre es mirava al cowboy que dormia al seu costat amb la cara tapada per un barret pudent, va decidir que res de Congrés. Li calia un canvi de vida radical, abocar-se a l’abisme del desconegut. Això l’obligaria a reaccionar, a despertar de la letargia i, potser, a oblidar les idees suïcides.

Un cop a la zona d’arribades de l’aeroport, li va cridar l’atenció un home vestit de negre amb unes ulleres RayBan que mostrava un rètol amb el nom de Mr. Strauss. Sense pensar-s’ho, s’hi va apropar, decidit. En veure’l, l’home li va preguntar:

–És vostè Mr. Strauss? 
–Sí, ho sóc –respongué sense dubtar.
–Acompanyi’m, si és tan amable. Tot està preparat tal i com vostè va sol·licitar –va dir l’home.

Van caminar a pas ràpid fins a la zona d’aparcament. Allà els esperava una limusina negra que lluïa sota el sol inclement de Denver. L’home li va obrir una de les portes i un cop dins, l’ambient fresc i perfumat del vehicle el va envoltar. Els seients eren de cuir negre i el petit moble bar estava farcit d’ampolles de bon whisky. En el centre del moble hi havia una capseta platejada semblant a un pastiller.

Es va posar còmode mentre el cotxe arrancava suaument. El silenci era total. Tan sols se sentia la seva respiració agitada per l’excitació del moment. Estava suplantant a un tal Mr. Strauss que, hores d’ara, encara estaria palplantat a l’aeroport, esperant. Va decidir servir-se una copa i prendre-s’ho amb calma.

Mentre feia el primer glop, va veure com el cotxe avançava veloç cap a l’autopista 36 en direcció al Rocky Mountain National Park. El doctor Roberts estava expectant: es dirigien cap a les Rocalloses, un indret que sempre havia volgut visitar. Allò estava resultant millor del que s’esperava.
 
Repapat al seient, va recórrer amb la mirada l’interior capitonat de la limusina i es va fixar novament en la capseta del moble bar. La va obrir. Dins, tres compartiments idèntics acollien petites píndoles de colors. Pel que coneixia, la majoria eren ansiolítics i també hi havia un grapat de barbitúrics. Va agafar un dels ansiolítics de color vermell i el va engolir amb el whisky. Contra tot pronòstic i per primer cop en molt de temps s’estava començant a relaxar de debò.

El cotxe havia iniciat l’ascens cap a les muntanyes. A través de la finestra, un mosaic amb tots els colors del verd li regalava els ulls. Per acabar-ho d’adobar, el nocturn en si bemoll menor de Chopin va començar a sonar, acompanyant la seva ment ensomniada i ja una mica tèrbola.

Poc a poc els pins negres deixaven pas a avets majestuosos. Tot i l’estretor de la carretera, el cotxe seguia avançant a tota velocitat seguint les corbes sinuoses del traçat amb mestria.  El doctor Roberts era feliç, lluny de tot i de tothom, arribant al cim del món. Com si aquell vehicle i el que contenia l’estiguessin reconciliant amb la vida. Al cap de vall, potser valia la pena de ser viscuda.

En arribar a un petit altiplà, el cotxe es va aturar i l’home de negre va baixar, tancant la porta amb suavitat. Tot i això, el doctor notava com el cotxe seguia avançant. I ho feia aproximant-se inexorablement cap a un penya-segat que moria, molts metres avall, en el cabalós Colorado.

Després, un fort sotrac. Les darreres notes del nocturn es van fusionar amb els blaus i verds que dansaven centrifugats a les finestres en el veloç descens. I es va sentir millor que mai.