dilluns, 1 de febrer de 2016

Tant se val [Homenatge a Vivian Maier]

L'obra de Vivian Maier em fascina. Avui fa 90 anys del seu naixement, un 1 de febrer de 1926 a Nova York. Dona enigmàtica i de gran talent, va fer milers de fotografies que, durant la seva vida, van romadre desconegudes. Fins que l'atzar va fer possible que, uns anys després de la seva mort, fossim afortunats i poguéssim conèixer la seva fantàstica obra. Una dona excèntrica amb un punt de vista particular. 

M'he inspirat en una de les seves fotografies per escriure el relat que he titulat Tant se val.
October 31, 1954. New York, NY    [VM1954W03413-05-MC]

La calidesa de la llum del sol ens atreu, com arnes que s’apropen perillosament a una bombeta cremant. Encisades, esperem el nostre torn, com cada setmana. Avui porto el meu maletí color plata, on hi guardo trossos de la meva vida, ben diferent de les bosses avorrides de les altres. I m’he posat el meu millor vestit i el barret de Lord & Taylor. Ens arrenglerem, totes ben empolainades. I mirem la gran portalada.

Avui vindrà. És el nostre aniversari de casament i mai no se n’oblida: sempre em compra clavellines vermelles, d’aquelles que són com la seda i, quan les toques, sembla que t’acaronin l’ànima. 

Però tant se val si no em du les flors. Ara mateix, tampoc sabria on col·locar-les.

Estreno el Rouge Rouge als llavis. És ben vermell, brillant i té un sabor tan dolç que no puc evitar llepar-me’l, poc a poc. Hauré de treure la barra del maletí, amb cura que no em caigui, i pintar-me una mica més. Encara que, sense mirall, segurament em quedarà ben tort. 

Però tant se val. Això a en James li és igual perquè m’estima. Molt.

La Mary, la de l’abric beige, ha començat a cantar i jo això no ho puc sofrir. Sempre canta el mateix, sempre aquell tros de cançó insuportable: Maria, Maria, I just met a girl named Maria. And suddenly that name will never be the same to me. I ho repeteix deu, vint, trenta vegades, fins que, de sobte, emmudeix i ja no diu res més en tot el dia.
Però tan se val si la Mary parla o no, si canta o no. Seguirem aquí dempeus, al sol, mirant la gran portalada. Esperant.

Començo a estar cansada i em sembla que les altres també ho estan. El sol em crema la cara i les sabates em fan mal. No sé quanta estona fa que som aquí: deu minuts, trenta, dues hores? Darrerament, el temps no té gaire sentit, se m’escola entre els dits i no puc comptar-lo bé. 

Si, potser ara sí que m’he passat massa estona al sol. En James es deu haver perdut, com aquella vegada durant el viatge de nuvis quan va agafar la carretera equivocada i varem aparèixer on no ens esperava ningú. Jo estava aterrida perquè el motel de Philadelphia on vam fer nit es deia Ramada Inn i, no se perquè, aquell nom em feia por i em vaig passar la nit plorant. Ell em deia no passa res, no passa res i a l’endemà li vaig demanar de tornar a casa i tot va ser molt millor. Crec que va anar així.

La ma enguantada em sua i el maletí em pesa. La Mary ja ha marxat. Potser jo també hauria de marxar, si no, aviat vindrà la Gertrude i dirà que agafaré una insolació o que em torraré com un gall d’indi al forn. Ves, quines coses de dir! Una insolació, jo, que porto el millor barret protector que existeix, d’aquells que venen als magatzems Lord & Taylor de la Cinquena Avinguda. El millor del millor, sens dubte.

La Gertrude ja ha arribat. S’ha acabat el temps. Cada vegada em sembla més curta l’estona que m’estic aquí, al sol i, en canvi, em sento tan acalorada que és com si se’m fongués el cervell. Em diu que he de marxar i que potser el proper dia en James sí vindrà. 

Però tant se val perquè llavors ja no serà el nostre aniversari.

Al maletí hi duc la darrera carta d’en James. Una que em va escriure fa temps, que deia has de ser forta i mirar de recuperar-te per mi, pels nens i tornar a casa. I jo ho vull fer tot això, si més no, provo de fer-ho cada dia, encara que no m’és gens fàcil. 

Els meus peus són de plom i no em puc moure, em recolzo a la paret bullent i deixo el maletí a terra, ben a poc a poc, no fos cas que se’m trenqués el que hi duc dins i ja mai més pogués ser forta ni recuperar-me per ell i pels nens. Em trec les sabates, agafo el maletí i segueixo la Gertrude que camina davant meu com si fes saltirons amb els seus esclops blancs. Em somriu i va dient au va, que per avui ja n’hi ha prou. 

Pujo les escales amb les sabates a una mà i el maletí a l’altra, suada i amb el barret de Lord & Taylor mig tort. Ja no queda ni rastre de Rouge Rouge als meus llavis, me’ls noto ressecs i inflats com dos globus tibants. 

Sí, me l’he de tornar a llegir, la carta d’en James; no voldria pas oblidar el que he de fer per tornar aviat a casa. De vegades, no ho recordo.

I, sense esma, seguint la Gertrude, passo sota el rètol de l’entrada on diu Pavelló de dones Saint Catherine i sé que aquesta nit tampoc no dormiré perquè aquest nom em fa por i sempre tinc moltes ganes de plorar i en James no hi és. I, segurament, mai més no tornarà. 

Però tant se val, perquè tampoc recordo la seva cara.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Cor ardent



Sempre havies dit que no volies cap cerimònia religiosa. Les teves cendres s’havien d’enterrar a la Vall del Corb, aquell raconet de la Garrotxa que tan estimaves. Formar part d’aquella terra negre, aspra i porosa i ser dins d’aquell volcà apagat des de feia milers d’anys però que - tu ho sabies molt bé - encara conservava el cor ardent. 
 
I t’agradava definir-te com a olotina d’adopció. No perquè et sentissis adoptada per la ciutat, no: l’havies adoptat tu a ella. Una ciutat per a la teva segona naixença, on solcar nous camins en la teva maduresa. T’acompanyava l’amor d’un home amb qui vas obrir-te a un món de sensacions, embolcallat per tots els tons del verd, per la pluja i la música de les sardanes. “La meva joventut de veritat”, em deies. La que havia estat molt més real que la viscuda en la trista grisor de la Barcelona dels anys trenta. Sí, recordo molt bé com m’ho explicaves en aquelles tardes al teu pis del carrer de les Moles.

Però ara sóc aquí, en el teu comiat, enmig d’una claror matisada per les fulles dels faigs, sentint la remor d’una petita font. El so de l’aigua caient dolça i mansament, com acaronant les pedres, és la música que ens acompanya. I em pregunto quina millor música podria haver desitjat per a aquest moment.

Miro al cel i recordo, obligant-me a fer-ho, que ella ja no hi és, i em puja un nus a la gola i sé que he de dir unes paraules, perquè li dec, perquè cal.

Jo, la néta gran, tantes vegades la confident. L’àvia, l’esperit lliure que va ser, el seu cor ardent, definitivament deslliurat de les cadenes que la malaltia i la vellesa li havien imposat.

I per fi, respiro fons i dic les paraules:  diuen que ningú mor si roman en el record dels vius, d’una manera o altra.  I sabeu? l’àvia no ha mort. El seu cor ardent és ben viu dins meu i segueix bategant en tot allò que intento transmetre-li al meu fill cada dia.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Akelarre



Durant molts anys, he sofert, cap a la primavera, uns atacs que ara identifico amb precisió però que, de jove, no sabia ben bé en què consistien. Una mena d’escalfor, com de febre, em pujava al cap. El meu cos tremolava i, sense voler, se’m podia disparar un braç o una cama i etzibar-li una bufetada o una cossa a qualsevol que fos a prop. Després, venien els espasmes al baix ventre, que se’m enduria durant uns segons, i deixaven pas a un intens i estrany plaer. Una onada calenta i dolça em començava entre les cames i, com si d’una serp es tractés, em pujava molt lent i m’envaïa pam a pam. A voltes, m’arribava fins als pits, que, fins i tot, em regalimaven. Veia les comares que ballaven al meu voltant enriolades, amb el cos ben estovat, com la roba al safareig quan la piques amb la pala. I sucant un cop més el pal amb l’herba talpera, me’l ficaven ben endins i cridaven: 
- Au va, nena, que així et veurà i vindrà!
I de la negror que ens envoltava, sols esquitxada per les espurnes de la foguera, apareixia ell amb aquell cos fort, nu i ple de pel. Les brases dels seus ulls se’m ficaven dins l’ànima com la pluja mansa penetra en la terra i l’assaona. Molt suau, però amb mans fermes, m’acaronava i m’omplia el cos amb el seu i, llavors, ja no volia  res més: només que aquella pressió al ventre i aquelles onades de plaer i més plaer no paressin mai. Fins que, de sobte, acabava amb un darrer embat i es fonia en la fosca deixant-me a terra, desmanegada com un parrac, plena i satisfeta.
____________________________________________________________________ 
Fotografia: @AquelarreMX (Aquelarre Mexico)

dissabte, 26 de setembre de 2015

El Crack

No es pot negar que en Howard havia estat un home molt atractiu. I encara m’ho va semblar més aquella nit quan me'l mirava, entre els efluvis del xampagne, mentre jeia estès al carrer, a la cruïlla entre la 96 i Broadway.

En Howard ho tenia tot. I més que res, diners.

Ell sabia que la seva fortuna va ser, per a mi, el principal element d’atracció. No me’n havia amagat mai. Després, però, un cop l’enlluernament dels dòlars em va deixar veure-hi millor, la resta de les seves virtuts se’m van fer evidents. I sí, em vaig enamorar perdudament. O, si més no, ho semblava.

En Howard havia nascut, com se sol dir (i perdonin l’expressió), amb la flor al cul. Fill d’un magnat de la fabricació de guants de qualitat no li havia calgut treballar gaire: es va trobar la pasta feta. Però, emprenedor i arriscat com era, havia aconseguit ampliar el negoci i la fortuna familiars amb inversions aquí i allà que li havien donat excel·lents beneficis. Es pot ben dir que en Howard es menjava, literalment, el món. I, a les nits, també a mi.

L’any 1928 em va demanar que ens caséssim i jo, és clar, no tenia cap motiu per negar-m’hi. Durant els primers mesos de casats, no escatimava esforços per fer-me feliç: tot era poc per a la seva Pussycat. Jo odiava aquell nom, però me’n cuidava prou de no fer-li notar. Sempre he pensat que cal apreciar els regals que et fa la vida sense escarafalls.

Quan s’apropava el nostre primer aniversari de casament va insistir a organitzar una gran festa. Volia que fos una festa molt especial. Darrerament, però, en Howard havia estat una mica distant. Passava moltes nits a l’oficina (o si més no, això és el que em deia) i, quan era a casa, parlava constantment per telèfon (sobre un paio anomenat Dow Jones o una cosa assemblada). Després penjava i feia un posat molt moix. Tot plegat, una murga i un avorriment.

El 8 de novembre de 1929 va arribar el gran dia: la magnífica festa del nostre primer aniversari. Hi havia de tot i de qualitat. Fins i tot va contractar uns actors que, disfressats amb caps d’elefant i amb només un coll de camisa, corbata i un petit calçotet feien les delícies de les senyores. I tot perquè ell sabia de les meves fantasies sexuals amb els “homes-elefant”...

Després, va aparèixer l’espectacular pastís de maduixa i nata, que em va portar ell mateix fins a la taula, amb un enorme número 1 de sucre al cap de munt. I somreia d’aquella manera tan encantadora mentre demanava ampolles i més ampolles de Veuve Clicquot, el meu xampagne favorit.

Però, cap a mitja nit, va desaparèixer de la festa. Em va semblar estrany: no era propi d’ell marxar sense dir-me res i més quan encara havíem de bufar junts l’espelma.

El que va passar després ho recordo en una nebulosa etílica. Algú que havia sortit a la terrassa, tot i el fred, va deixar anar un crit esfereïdor en veure el meu marit aixecar la cama dreta per passar-la per sobre de la barana i deixar-se caure al buit. Va aterrar 13 pisos més avall i, per descomptat, no ho va poder explicar.

Durant el funeral, en James, el seu assessor financer i vell amic, se’m va apropar per informar-me, molt breument, de la situació econòmica del meu difunt marit: en Howard estava completament arruïnat a conseqüència de la gran fallida de la borsa i ho havia perdut tot, inclosa l’empresa de guants de qualitat del seu pare.

Tot i que sóc una supervivent nata, reconec que em costa adaptar-me a la meva nova situació de vídua arruïnada. Però el que porto pitjor de tot és la ràbia que em fa que em deixés, a mi, a la seva Pussycat, sense ni un duro i havent de tornar, un cop més, a la casella de sortida.

 _________________________________________________________
Il.lustració: quadre d'Ignasi Blanc, pintat per al primer aniversari de la revista digital Catorze.cat

dimarts, 1 de setembre de 2015

Grenyes

Corria l’any 76 del segle passat a l’Escola Gretel, un petit centre concertat i laic d’un barri de l’Eixample, a Barcelona.

L’Escola Gretel tenia un estil educatiu basat en el següent corol·lari: si ets llest i sempre fas el que et manen, triomfes, però si tens alguna dificultat o et costa seguir les classes o ets una mica lent, prepara’t per patir perquè està més que clar que “és culpa teva” i que “no t’esforces prou”. 

Aquest era, si es pot dir així, l’ideari pedagògic del centre. Els alumnes el trobaven d’allò més normal potser perquè no havien conegut res més... Hem de tenir en compte que l’any anterior havia mort Franco – sí, aquell que deien que tenia “el culo blanco” - i els aires que corrien no havien estat precisament proclius a fomentar l’esperit crític i la independència de pensament en els alumnes (i tampoc en els seus pares).

Aquell any, la directora, la temible senyoreta Elena (també coneguda com “la Gorda”), havia iniciat una creuada escolar de les seves: obligar a totes les nenes a portar el cabell recollit en una cua, o dues, o un monyo, o, si calia, tallat “a lo chico” o al zero, tan se valia, mentre desapareguessin de la seva vista el que ella anomenava grenyes.

I davant de l’amenaça d’atac, l’estratègia de defensa: en lloc de sucumbir i portar els cabells recollits de casa (això mai!), les nenes duien sempre una goma elàstica al canell i, tan bon punt s’albirava la senyoreta Elena entrant per sorpresa a la classe (era el seu cop d’efecte preferit) o al passadís anant cap al gimnàs o en qualsevol altre lloc, feien lliscar la goma amb la mà contrària i, ràpidament sense que es notés, ja tenien feta una improvisada cua baixa, de vegades no gaire aconseguida, però que feia l’efecte buscat.

Però, per a la Glòria Rubio, aquella estratègia no servia...

La Glòria era una nena tímida, una mica aturadeta i no gaire bona estudiant. Era una bona noia i no causava problemes, però era de les que la senyoreta Elena i la resta de l’equip docent catalogava com de les “lentes”. Veredicte: culpable. La Glòria no s’esforçava prou, no volia treballar bé, no feia els deures perquè, tot i que ho entenia tot, no li donava la “real gana” de fer-los, etc. Aquesta era la distorsionada interpretació dels fets que s’acostumava a fer en aquella Escola davant d’una persona amb dificultats d’aprenentatge i certs problemes de relació.

Però és que la Glòria, efectivament, era lenta de reflexes. Era incapaç de reaccionar amb la rapidesa que calia per fer-se la cua. O, encara pitjor, hi havia dies que s’oblidava de portar la goma i llavors tot intent de dissimular la seva preciosa i abundant melena resultava del tot inútil. Per tant, era l’única nena que quedava amb els cabells sense recollir després de les batudes d’observació capil·lar. I, és clar, la senyoreta Elena la va acabar tenint – encara més – en el seu punt de mira.

Cal dir que aquest tipus d’experiències de persecució a què sotmetia als alumnes la directora, fomentava el seu esperit d’equip, com qui necessita unir-se davant de l’enemic o de l’opressor. De fet, existia un pacte de suport mutu per cobrir els errors o les mancances de qualsevol membre del grup, per solidaritat i com a única resposta rebel a les injustes actuacions de la directora. Per això, moltes vegades, davant la impossibilitat de la Glòria de fer-se la cua amb prou celeritat, la companya de darrera seu li subjectava dissimuladament els cabells per tal que, per davant, fes l’efecte de què els duia convenientment recollits.

Però, ai, de vegades això tampoc funcionava davant dels escrutadors ulls de la senyoreta Elena i, un cop més, la Glòria quedava al descobert i era avisada per enèsima vegada: a la propera, hi hauria represàlies fortes.

I les represàlies consistirien en tallar-li els cabells.

És clar que ningú no es pensava que això pogués arribar a passar. Tot i les barbaritats que s’havien vist fer a l’Elena, no la creien capaç de complir aquella amenaça. I la pobra Glòria, també s’ho devia creure.

Fins que un dia gris i enganxós, d’aquells que a Barcelona són habituals quan cauen quatre gotes mal contades i la humitat fa que al terra li costi molt d’assecar-se - un dia especialment pesat que devia provocar un empitjorament en el, ja de per sí, agre caràcter de la senyoreta Elena – la Glòria va tornar a oblidar-se la goma. I l’Elena, més que enxampar-la per atzar, la va voler enxampar i així tenir l’excusa perfecte per deixar anar els seus impulsos més sàdics.

La directora va fer pujar la Glòria a la tarima de la classe, ben a la vista de tothom, ben elevada. I davant les cares d’horror dels alumnes, tot brandant unes tisores d’una mida considerable, va exclamar:

- Ja t’he avisat moltes vegades, Rubio!! Et vaig dir que te’ls tallaria!

 A la qual cosa, la Glòria, desfeta en llàgrimes i sanglots, contestà amb un fil de veu: 
 
- No ho faré més senyoreta Elena, li prometo. Per favor, no!!

I txas!, amb un tall ràpid i sec, un floc ben gruixut de la bonica melena de la Glòria va caure a terra, com a càmera lenta, quasi pel per pel. En aquell instant terrible i violent, va semblar que el temps s’aturava. La Glòria intentava recollir, inútilment, els seus cabells de terra mentre seguia plorant inconsolable. La senyoreta Elena va sortir d’una revolada de la classe amb un fort cop de porta. La resta, impactats, intentaven assimilar el que havien vist i, alguns, també ploraven en silenci.


Després d’aquell dia, la Glòria Rubio no va tornar mai més.