dijous, 5 de maig de 2016

La casa del molí

Quina joia la de l’Ares quan s’apropava pel caminet i sentia, de lluny, els cops de les pales de rentar contra la pedra, la xerrameca i els riures de les dones grans o els crits enjogassats de les més joves que s’esquitxaven i es perseguien cuita-corrents amb els davantals ben molls i els cabells perlats de sabó. Quina joia gaudir de la llum del sol que s’escolava entre les fustes mig corcades del taulat i es reflectia, ben blanca, en les petites ones de l’aigua.




El safareig del poble, l’únic indret on hi trobava consol. L’alegria em pujava a les galtes i als llavis, se m’enganxava al coll i, com l’aigua fresca, s’enduia tota la brutícia dels meus dies. Allà, envoltada per les bugaderes, em sentia neta i pura i blanca, com no recordava haver estat mai. 

D’un temps ençà, l’Ares malvivia a la casa del molí, amb la mare, la Nàsia, i en Pere el moliner, un home malgirbat i coix a resultes d’una caiguda que sa mare va patir just abans de parir-lo. O, si més no, això era el que ell explicava. 

De caràcter agre, aquell home apaivagava el dolor que li produïa el seu cos esgarrat engolint aiguardent o, quan no trobava res més, les infusions de reig bord de la Nàsia. En els moments de sobrietat que lluïa de tant en tant, la lucidesa s’obria pas dins el seu cap retornant-li el reflex de la seva deformitat. Llavors, volent amainar la ràbia que li bullia per com n’era de tolit, escometia amb força contra qualsevol que es creués en el seu camí, fos home, dona o gos. I sempre, sempre les trobava a elles feinejant a la vora. 

Sovint, després d’atonyinar-les sense treva, tot d’una, esgotat per l’esforç, s’aturava i, amb un darrer cop a la porta, marxava de cap a la taverna. Aquell era el moment en què els ungüents de la Nàsia feien el seu servei guarint les ferides o els membres esquinçats, amarant el seus cossos d’olor de terra humida i de molsa. En aquelles estones de tendra intimitat, mare i filla, gaudien d’un bri de felicitat que resplendia, feble, dins la foscor d’aquella casa.

Però l’horror no acabava aquí. Sempre quan, abans de despuntar l’alba, en Pere tornava de la taverna amb la fetor de l’aiguardent a l’alè i la roba molla de suor i de rosada, ranquejant, s’esmunyia dins el jaç de l’Ares, que ofegava un fàstic infinit mossegant el coixí i deixant-lo xop de saliva ensangonada. I així fins que, amb la por i l’angúnia enganxades a la pell, va quedar prenyada. 

Els dies sumaven pes al seu ventre i, mentre un matí es rentava d’amagat amb l’aigua glaçada del gibrell, la Nàsia va adonar-se d’aquella inflor evident. Davant d’aquella visió, la ràbia i la culpa es barrejaren al seu pit com un beuratge metzinós, el seu rostre marcit es va enfosquir encara més, com si l’ombra del diable l’hagués travessat i les mans, cantelludes i aspres, se li van tibar amb un gest esfereïdor. 

I aquella mateixa nit la mare moria amb el cap esberlat, després d’abraonar-se contra en Pere i haver-lo colpejat tan fort com va ser capaç, la pobra, amb el seu cos esprimatxat i envellit pels molts anys de menjar poc i triscar massa. Llavors, una tristor negra de nit sense lluna es va fondre dins el meu pit, com ferro a la forja, i ja no en va sortir mai més. Em vaig quedar sola amb aquell home a la casa del molí, amb una criatura al ventre que jo no volia. I ell tampoc.

Per Nadal, l’Ares paria una criatura bruna i petita. I tan bon punt va poder llevar-se, la va embolcallar en un mocador de fer farcells i la va deixar a la vora del seu jaç, al terra humit.  No se la mirava mai gaire i, quan a la fi li posava un pit a la boca, era per fer callar aquell crit de gat que no parava, estrident. De vegades, quan traginava per la casa o pel molí, per no sentir els seus plors i adormir-la, se la penjava a l’esquena amb el mocador i se’n oblidava, de tan menuda i prima com era.

En ella hi veia els seus ulls, d’un verd profund i fosc com l’aigua ennegrida del fons del pou. I n’era molt de rabiüda, com ell, i es passava el dia plorant i cridant i només volia que xuclar-me la vida com una sangonera. No volia tenir-la amb mi, aquella criatura no era meva. Jo només l’havia parit i prou. Aquell bord havia capgirat la meva vida, matant-me la mare i fent-me una criatura. I jo, em sentia com el no res.

Amb la desesperança arrapada a l’ànima, un capvespre va tornar al safareig. El seu pit ofegat per l’enyor de la mare i la seva espatlla carregada amb el pes d’un petit farcell. Pel camí l’acompanyava el sol tot regalant els darrers reflexos als seus ulls que, entornats i plorosos, intentaven esquivar-los. L’aigua del safareig era ben clara, quasi transparent, només tacada per algun petit núvol de sabó que li va fer enyorar un cop més l’alegria d’aquell indret. 

Desitjava tant tornar a viure aquella joia! Volia tornar a ser la nena que feia bugada i gaudia d’aquell món lluminós que, per uns instants, m’allunyava de les ombres de la casa del molí. Volia desfer-me del darrer llast que em mantenia presonera de la foscor. I fugir.

Lentament, desfà el nus que lliga a la seva cintura el farcell col·locant-lo amb mans tremoloses sobre l’aigua, com si esperés, d’alguna manera, que pogués surar. Però el farcell s’enfonsa poc a poc movent-se com un peix fora de l’aigua, encongint-se i estirant-se amb moviments ràpids. A la fi, un darrer moviment, ara ja més lent, acompanya el so de l’aigua batent contra els murs del safareig. 

Però l’Ares no ho sent. Fa estona que camina amb pas feixuc però decidit, sense mirar enrere, cap a una altra llum, ben lluny de la casa del molí. 

____________________________________________
Fotografia: Paisatge.  Autor: Jaime Cabus Cazorla

dilluns, 1 de febrer de 2016

Tant se val [Homenatge a Vivian Maier]

L'obra de Vivian Maier em fascina. Avui fa 90 anys del seu naixement, un 1 de febrer de 1926 a Nova York. Dona enigmàtica i de gran talent, va fer milers de fotografies que, durant la seva vida, van romadre desconegudes. Fins que l'atzar va fer possible que, uns anys després de la seva mort, fossim afortunats i poguéssim conèixer la seva fantàstica obra. Una dona excèntrica amb un punt de vista particular. 

M'he inspirat en una de les seves fotografies per escriure el relat que he titulat Tant se val.
October 31, 1954. New York, NY    [VM1954W03413-05-MC]

La calidesa de la llum del sol ens atreu, com arnes que s’apropen perillosament a una bombeta cremant. Encisades, esperem el nostre torn, com cada setmana. Avui porto el meu maletí color plata, on hi guardo trossos de la meva vida, ben diferent de les bosses avorrides de les altres. I m’he posat el meu millor vestit i el barret de Lord & Taylor. Ens arrenglerem, totes ben empolainades. I mirem la gran portalada.

Avui vindrà. És el nostre aniversari de casament i mai no se n’oblida: sempre em compra clavellines vermelles, d’aquelles que són com la seda i, quan les toques, sembla que t’acaronin l’ànima. 

Però tant se val si no em du les flors. Ara mateix, tampoc sabria on col·locar-les.

Estreno el Rouge Rouge als llavis. És ben vermell, brillant i té un sabor tan dolç que no puc evitar llepar-me’l, poc a poc. Hauré de treure la barra del maletí, amb cura que no em caigui, i pintar-me una mica més. Encara que, sense mirall, segurament em quedarà ben tort. 

Però tant se val. Això a en James li és igual perquè m’estima. Molt.

La Mary, la de l’abric beige, ha començat a cantar i jo això no ho puc sofrir. Sempre canta el mateix, sempre aquell tros de cançó insuportable: Maria, Maria, I just met a girl named Maria. And suddenly that name will never be the same to me. I ho repeteix deu, vint, trenta vegades, fins que, de sobte, emmudeix i ja no diu res més en tot el dia.
Però tan se val si la Mary parla o no, si canta o no. Seguirem aquí dempeus, al sol, mirant la gran portalada. Esperant.

Començo a estar cansada i em sembla que les altres també ho estan. El sol em crema la cara i les sabates em fan mal. No sé quanta estona fa que som aquí: deu minuts, trenta, dues hores? Darrerament, el temps no té gaire sentit, se m’escola entre els dits i no puc comptar-lo bé. 

Si, potser ara sí que m’he passat massa estona al sol. En James es deu haver perdut, com aquella vegada durant el viatge de nuvis quan va agafar la carretera equivocada i varem aparèixer on no ens esperava ningú. Jo estava aterrida perquè el motel de Philadelphia on vam fer nit es deia Ramada Inn i, no se perquè, aquell nom em feia por i em vaig passar la nit plorant. Ell em deia no passa res, no passa res i a l’endemà li vaig demanar de tornar a casa i tot va ser molt millor. Crec que va anar així.

La ma enguantada em sua i el maletí em pesa. La Mary ja ha marxat. Potser jo també hauria de marxar, si no, aviat vindrà la Gertrude i dirà que agafaré una insolació o que em torraré com un gall d’indi al forn. Ves, quines coses de dir! Una insolació, jo, que porto el millor barret protector que existeix, d’aquells que venen als magatzems Lord & Taylor de la Cinquena Avinguda. El millor del millor, sens dubte.

La Gertrude ja ha arribat. S’ha acabat el temps. Cada vegada em sembla més curta l’estona que m’estic aquí, al sol i, en canvi, em sento tan acalorada que és com si se’m fongués el cervell. Em diu que he de marxar i que potser el proper dia en James sí vindrà. 

Però tant se val perquè llavors ja no serà el nostre aniversari.

Al maletí hi duc la darrera carta d’en James. Una que em va escriure fa temps, que deia has de ser forta i mirar de recuperar-te per mi, pels nens i tornar a casa. I jo ho vull fer tot això, si més no, provo de fer-ho cada dia, encara que no m’és gens fàcil. 

Els meus peus són de plom i no em puc moure, em recolzo a la paret bullent i deixo el maletí a terra, ben a poc a poc, no fos cas que se’m trenqués el que hi duc dins i ja mai més pogués ser forta ni recuperar-me per ell i pels nens. Em trec les sabates, agafo el maletí i segueixo la Gertrude que camina davant meu com si fes saltirons amb els seus esclops blancs. Em somriu i va dient au va, que per avui ja n’hi ha prou. 

Pujo les escales amb les sabates a una mà i el maletí a l’altra, suada i amb el barret de Lord & Taylor mig tort. Ja no queda ni rastre de Rouge Rouge als meus llavis, me’ls noto ressecs i inflats com dos globus tibants. 

Sí, me l’he de tornar a llegir, la carta d’en James; no voldria pas oblidar el que he de fer per tornar aviat a casa. De vegades, no ho recordo.

I, sense esma, seguint la Gertrude, passo sota el rètol de l’entrada on diu Pavelló de dones Saint Catherine i sé que aquesta nit tampoc no dormiré perquè aquest nom em fa por i sempre tinc moltes ganes de plorar i en James no hi és. I, segurament, mai més no tornarà. 

Però tant se val, perquè tampoc recordo la seva cara.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Cor ardent



Sempre havies dit que no volies cap cerimònia religiosa. Les teves cendres s’havien d’enterrar a la Vall del Corb, aquell raconet de la Garrotxa que tan estimaves. Formar part d’aquella terra negre, aspra i porosa i ser dins d’aquell volcà apagat des de feia milers d’anys però que - tu ho sabies molt bé - encara conservava el cor ardent. 
 
I t’agradava definir-te com a olotina d’adopció. No perquè et sentissis adoptada per la ciutat, no: l’havies adoptat tu a ella. Una ciutat per a la teva segona naixença, on solcar nous camins en la teva maduresa. T’acompanyava l’amor d’un home amb qui vas obrir-te a un món de sensacions, embolcallat per tots els tons del verd, per la pluja i la música de les sardanes. “La meva joventut de veritat”, em deies. La que havia estat molt més real que la viscuda en la trista grisor de la Barcelona dels anys trenta. Sí, recordo molt bé com m’ho explicaves en aquelles tardes al teu pis del carrer de les Moles.

Però ara sóc aquí, en el teu comiat, enmig d’una claror matisada per les fulles dels faigs, sentint la remor d’una petita font. El so de l’aigua caient dolça i mansament, com acaronant les pedres, és la música que ens acompanya. I em pregunto quina millor música podria haver desitjat per a aquest moment.

Miro al cel i recordo, obligant-me a fer-ho, que ella ja no hi és, i em puja un nus a la gola i sé que he de dir unes paraules, perquè li dec, perquè cal.

Jo, la néta gran, tantes vegades la confident. L’àvia, l’esperit lliure que va ser, el seu cor ardent, definitivament deslliurat de les cadenes que la malaltia i la vellesa li havien imposat.

I per fi, respiro fons i dic les paraules:  diuen que ningú mor si roman en el record dels vius, d’una manera o altra.  I sabeu? l’àvia no ha mort. El seu cor ardent és ben viu dins meu i segueix bategant en tot allò que intento transmetre-li al meu fill cada dia.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Akelarre



Durant molts anys, he sofert, cap a la primavera, uns atacs que ara identifico amb precisió però que, de jove, no sabia ben bé en què consistien. Una mena d’escalfor, com de febre, em pujava al cap. El meu cos tremolava i, sense voler, se’m podia disparar un braç o una cama i etzibar-li una bufetada o una cossa a qualsevol que fos a prop. Després, venien els espasmes al baix ventre, que se’m enduria durant uns segons, i deixaven pas a un intens i estrany plaer. Una onada calenta i dolça em començava entre les cames i, com si d’una serp es tractés, em pujava molt lent i m’envaïa pam a pam. A voltes, m’arribava fins als pits, que, fins i tot, em regalimaven. Veia les comares que ballaven al meu voltant enriolades, amb el cos ben estovat, com la roba al safareig quan la piques amb la pala. I sucant un cop més el pal amb l’herba talpera, me’l ficaven ben endins i cridaven: 
- Au va, nena, que així et veurà i vindrà!
I de la negror que ens envoltava, sols esquitxada per les espurnes de la foguera, apareixia ell amb aquell cos fort, nu i ple de pel. Les brases dels seus ulls se’m ficaven dins l’ànima com la pluja mansa penetra en la terra i l’assaona. Molt suau, però amb mans fermes, m’acaronava i m’omplia el cos amb el seu i, llavors, ja no volia  res més: només que aquella pressió al ventre i aquelles onades de plaer i més plaer no paressin mai. Fins que, de sobte, acabava amb un darrer embat i es fonia en la fosca deixant-me a terra, desmanegada com un parrac, plena i satisfeta.
____________________________________________________________________ 
Fotografia: @AquelarreMX (Aquelarre Mexico)

dissabte, 26 de setembre de 2015

El Crack

No es pot negar que en Howard havia estat un home molt atractiu. I encara m’ho va semblar més aquella nit quan me'l mirava, entre els efluvis del xampagne, mentre jeia estès al carrer, a la cruïlla entre la 96 i Broadway.

En Howard ho tenia tot. I més que res, diners.

Ell sabia que la seva fortuna va ser, per a mi, el principal element d’atracció. No me’n havia amagat mai. Després, però, un cop l’enlluernament dels dòlars em va deixar veure-hi millor, la resta de les seves virtuts se’m van fer evidents. I sí, em vaig enamorar perdudament. O, si més no, ho semblava.

En Howard havia nascut, com se sol dir (i perdonin l’expressió), amb la flor al cul. Fill d’un magnat de la fabricació de guants de qualitat no li havia calgut treballar gaire: es va trobar la pasta feta. Però, emprenedor i arriscat com era, havia aconseguit ampliar el negoci i la fortuna familiars amb inversions aquí i allà que li havien donat excel·lents beneficis. Es pot ben dir que en Howard es menjava, literalment, el món. I, a les nits, també a mi.

L’any 1928 em va demanar que ens caséssim i jo, és clar, no tenia cap motiu per negar-m’hi. Durant els primers mesos de casats, no escatimava esforços per fer-me feliç: tot era poc per a la seva Pussycat. Jo odiava aquell nom, però me’n cuidava prou de no fer-li notar. Sempre he pensat que cal apreciar els regals que et fa la vida sense escarafalls.

Quan s’apropava el nostre primer aniversari de casament va insistir a organitzar una gran festa. Volia que fos una festa molt especial. Darrerament, però, en Howard havia estat una mica distant. Passava moltes nits a l’oficina (o si més no, això és el que em deia) i, quan era a casa, parlava constantment per telèfon (sobre un paio anomenat Dow Jones o una cosa assemblada). Després penjava i feia un posat molt moix. Tot plegat, una murga i un avorriment.

El 8 de novembre de 1929 va arribar el gran dia: la magnífica festa del nostre primer aniversari. Hi havia de tot i de qualitat. Fins i tot va contractar uns actors que, disfressats amb caps d’elefant i amb només un coll de camisa, corbata i un petit calçotet feien les delícies de les senyores. I tot perquè ell sabia de les meves fantasies sexuals amb els “homes-elefant”...

Després, va aparèixer l’espectacular pastís de maduixa i nata, que em va portar ell mateix fins a la taula, amb un enorme número 1 de sucre al cap de munt. I somreia d’aquella manera tan encantadora mentre demanava ampolles i més ampolles de Veuve Clicquot, el meu xampagne favorit.

Però, cap a mitja nit, va desaparèixer de la festa. Em va semblar estrany: no era propi d’ell marxar sense dir-me res i més quan encara havíem de bufar junts l’espelma.

El que va passar després ho recordo en una nebulosa etílica. Algú que havia sortit a la terrassa, tot i el fred, va deixar anar un crit esfereïdor en veure el meu marit aixecar la cama dreta per passar-la per sobre de la barana i deixar-se caure al buit. Va aterrar 13 pisos més avall i, per descomptat, no ho va poder explicar.

Durant el funeral, en James, el seu assessor financer i vell amic, se’m va apropar per informar-me, molt breument, de la situació econòmica del meu difunt marit: en Howard estava completament arruïnat a conseqüència de la gran fallida de la borsa i ho havia perdut tot, inclosa l’empresa de guants de qualitat del seu pare.

Tot i que sóc una supervivent nata, reconec que em costa adaptar-me a la meva nova situació de vídua arruïnada. Però el que porto pitjor de tot és la ràbia que em fa que em deixés, a mi, a la seva Pussycat, sense ni un duro i havent de tornar, un cop més, a la casella de sortida.

 _________________________________________________________
Il.lustració: quadre d'Ignasi Blanc, pintat per al primer aniversari de la revista digital Catorze.cat