dimarts, 1 de setembre de 2015

Grenyes

Corria l’any 76 del segle passat a l’Escola Gretel, un petit centre concertat i laic d’un barri de l’Eixample, a Barcelona.

L’Escola Gretel tenia un estil educatiu basat en el següent corol·lari: si ets llest i sempre fas el que et manen, triomfes, però si tens alguna dificultat o et costa seguir les classes o ets una mica lent, prepara’t per patir perquè està més que clar que “és culpa teva” i que “no t’esforces prou”. 

Aquest era, si es pot dir així, l’ideari pedagògic del centre. Els alumnes el trobaven d’allò més normal potser perquè no havien conegut res més... Hem de tenir en compte que l’any anterior havia mort Franco – sí, aquell que deien que tenia “el culo blanco” - i els aires que corrien no havien estat precisament proclius a fomentar l’esperit crític i la independència de pensament en els alumnes (i tampoc en els seus pares).

Aquell any, la directora, la temible senyoreta Elena (també coneguda com “la Gorda”), havia iniciat una creuada escolar de les seves: obligar a totes les nenes a portar el cabell recollit en una cua, o dues, o un monyo, o, si calia, tallat “a lo chico” o al zero, tan se valia, mentre desapareguessin de la seva vista el que ella anomenava grenyes.

I davant de l’amenaça d’atac, l’estratègia de defensa: en lloc de sucumbir i portar els cabells recollits de casa (això mai!), les nenes duien sempre una goma elàstica al canell i, tan bon punt s’albirava la senyoreta Elena entrant per sorpresa a la classe (era el seu cop d’efecte preferit) o al passadís anant cap al gimnàs o en qualsevol altre lloc, feien lliscar la goma amb la mà contrària i, ràpidament sense que es notés, ja tenien feta una improvisada cua baixa, de vegades no gaire aconseguida, però que feia l’efecte buscat.

Però, per a la Glòria Rubio, aquella estratègia no servia...

La Glòria era una nena tímida, una mica aturadeta i no gaire bona estudiant. Era una bona noia i no causava problemes, però era de les que la senyoreta Elena i la resta de l’equip docent catalogava com de les “lentes”. Veredicte: culpable. La Glòria no s’esforçava prou, no volia treballar bé, no feia els deures perquè, tot i que ho entenia tot, no li donava la “real gana” de fer-los, etc. Aquesta era la distorsionada interpretació dels fets que s’acostumava a fer en aquella Escola davant d’una persona amb dificultats d’aprenentatge i certs problemes de relació.

Però és que la Glòria, efectivament, era lenta de reflexes. Era incapaç de reaccionar amb la rapidesa que calia per fer-se la cua. O, encara pitjor, hi havia dies que s’oblidava de portar la goma i llavors tot intent de dissimular la seva preciosa i abundant melena resultava del tot inútil. Per tant, era l’única nena que quedava amb els cabells sense recollir després de les batudes d’observació capil·lar. I, és clar, la senyoreta Elena la va acabar tenint – encara més – en el seu punt de mira.

Cal dir que aquest tipus d’experiències de persecució a què sotmetia als alumnes la directora, fomentava el seu esperit d’equip, com qui necessita unir-se davant de l’enemic o de l’opressor. De fet, existia un pacte de suport mutu per cobrir els errors o les mancances de qualsevol membre del grup, per solidaritat i com a única resposta rebel a les injustes actuacions de la directora. Per això, moltes vegades, davant la impossibilitat de la Glòria de fer-se la cua amb prou celeritat, la companya de darrera seu li subjectava dissimuladament els cabells per tal que, per davant, fes l’efecte de què els duia convenientment recollits.

Però, ai, de vegades això tampoc funcionava davant dels escrutadors ulls de la senyoreta Elena i, un cop més, la Glòria quedava al descobert i era avisada per enèsima vegada: a la propera, hi hauria represàlies fortes.

I les represàlies consistirien en tallar-li els cabells.

És clar que ningú no es pensava que això pogués arribar a passar. Tot i les barbaritats que s’havien vist fer a l’Elena, no la creien capaç de complir aquella amenaça. I la pobra Glòria, també s’ho devia creure.

Fins que un dia gris i enganxós, d’aquells que a Barcelona són habituals quan cauen quatre gotes mal contades i la humitat fa que al terra li costi molt d’assecar-se - un dia especialment pesat que devia provocar un empitjorament en el, ja de per sí, agre caràcter de la senyoreta Elena – la Glòria va tornar a oblidar-se la goma. I l’Elena, més que enxampar-la per atzar, la va voler enxampar i així tenir l’excusa perfecte per deixar anar els seus impulsos més sàdics.

La directora va fer pujar la Glòria a la tarima de la classe, ben a la vista de tothom, ben elevada. I davant les cares d’horror dels alumnes, tot brandant unes tisores d’una mida considerable, va exclamar:

- Ja t’he avisat moltes vegades, Rubio!! Et vaig dir que te’ls tallaria!

 A la qual cosa, la Glòria, desfeta en llàgrimes i sanglots, contestà amb un fil de veu: 
 
- No ho faré més senyoreta Elena, li prometo. Per favor, no!!

I txas!, amb un tall ràpid i sec, un floc ben gruixut de la bonica melena de la Glòria va caure a terra, com a càmera lenta, quasi pel per pel. En aquell instant terrible i violent, va semblar que el temps s’aturava. La Glòria intentava recollir, inútilment, els seus cabells de terra mentre seguia plorant inconsolable. La senyoreta Elena va sortir d’una revolada de la classe amb un fort cop de porta. La resta, impactats, intentaven assimilar el que havien vist i, alguns, també ploraven en silenci.


Després d’aquell dia, la Glòria Rubio no va tornar mai més. 

dilluns, 3 d’agost de 2015

Metro

Estimular l’escriptura, trobar tema i desenvolupar-lo, té també la seva tècnica. Així ens ho ha mostrat la Jenn Díaz (@JnnDiaz) en el taller #vidareciclada de Catorze Cultura viva. Una fotografia pot ser un excel·lent element per treballar. Aquí deixo el microrelat ràpid que em va suggerir aquesta fotografia de Walker Evans.


La Mary i la Rose es coneixen en un vagó del metro que les du a Manhattan cada dia, on totes dues treballen; una en un despatx d’advocats, l’altra en uns grans magatzems. Comencen a intimar poc a poc, dia a dia, fins que consoliden una amistat ferma. De vegades queden per fer un cafè després de la feina o van al cinema algun vespre, però no gaire més.

Totes dues tenen vides complicades que les lliguen a una existència grisa i quadriculada. La seva relació se centra en la mitja hora diària que comparteixen en el vagó del metro, sempre el mateix: el tercer comptant des de l’inici del tren. Aquell moment és el millor del dia i totes dues l’esperen amb delit.

Aquell matí, les confidències que es fan durant la “seva” mitja hora, que sempre els sembla tan curta, canvien de rumb. La Mary, somrient confiada, deixa anar tot el que fa tant de temps amaga en el seu cor i que, ara, com un torrent inabastable surt de la seva boca, quasi sense ni pensar-ho, quasi sense voler.

La Rose no se la mira, tan sols l’escolta, una mica astorada. En un primer moment, aquella confessió inesperada la desconcerta, però després, sota l’abric gruixut, la seva mà busca la de Mary en un anhel de contacte...

dilluns, 27 de juliol de 2015

L'abandó

Aquell dia, al matí, la Júlia, la meva germana de quatre anys, va caure i es va fer mal... però va ser sense voler. En realitat, va ser ella qui em va demanar que la “fes rodar”.

“Rodar” era un joc que ens havíem inventat feia poc i que consistia a agafar-la per les mans i aixecar-la fent-la voleiar donant voltes. Era tan menudeta i pesava tan poc, que jo, que tampoc era una gran cosa, la podia fer volar força estona. I aquell dissabte - recordo perfectament que era dissabte perquè era el dia en que feien el Ball de Festa Major a l’envelat i sempre ho fan en dissabte -, doncs aquell dissabte, deia, potser havia esmorzat millor que mai perquè vaig tenir a la Júlia donant voltes i més voltes fins que no vaig poder més.

I, és clar, quan la vaig deixar a terra, entre rialles i crits de “més, més”, va començar a fer tentines, talment com si estigués beguda, va donar tres passes insegures i va caure de cap contra el canto del moblet de costura de l’àvia. I pam! cop al cap, plors i xiscles, i, com a resultat, un nyanyo considerable.

La meva mare, que feinejava a la cuina, va venir corrents amb el drap a la mà, alertada pels crits que no paraven. Així que, després de calmar a la Júlia, posar-li un mica d’aigua al nyanyo, i esbrinar l’origen del l’accident, em cau una bronca monumental per ser tan irresponsable-i-poca-solta i un ja-ets-massa-gran-per-aquestes-tonteries. També hi ha va haver un amenaçant quan-vingui-ton-pare-ja veuràs.

No cal dir que el dinar va ser terrible. La Júlia, de tant en tant, encara sanglotava, instal·lada en una posició de poder sobre mi, que va intentar dilatar tot el possible forçant algun esgarip i tocant-se el nyanyo amb cara de dolor. El meu pare brandava el cap com dient “què en farem d’aquesta delinqüent en potència”. La meva mare ni em mirava.

Em sentia molt malament. Havia decebut i ferit tothom i, condemnada a l’ostracisme, em vaig tancar a la meva habitació tota la tarda (ni tan sols vaig sortir per veure el meu programa preferit del televisió, que la Júlia sí que va gaudir estirada al sofà i sense recordar ja el motiu d’aquell desgavell familiar).

Al vespre tampoc vaig sortir per sopar i, finalment, em vaig adormir vestida sobre el llit, amb el coixí xop per les llàgrimes.

Cap a les tres de la matinada, de sobte, em desperto espantada per un sorolls com de música llunyana. La meva germana dormia tranquil·la al seu llit i, fins i tot, semblava estar tenint un somni força agradable, per com somreia.

Vaig tenir una sensació estranya i, no sé ben bé perquè, vaig córrer a l’habitació dels meus pares. No hi eren. Se’m va encongir el cor mentre el meu cap bullia buscant el motiu d’aquella absència. Potser havien sortit a comprar. No, no pot ser, a aquestes hores les botigues no estan obertes. A casa de la tieta? Tampoc, els tiets són fora, de vacances. Sempre marxen per la Festa Major... I així fins trobar mil i un motius, tots impossibles, tots descartats.

De sobte, vaig recordar... Feia només unes hores havia decebut els meus pares, havia fet mal a la meva germana, tothom ja sabia el tipus de nena monstruosa que podia arribar a ser. Se n’havien adonat per fi. I no mereixia tenir aquella família. Sí, era això, els meus pares ja no volien tenir-me per filla i m’havien abandonat. Oh! No pot ser, això és terrible. Tornaran, segur, m’ho estic imaginant tot... El que no m’acabava de quadrar era que també havien abandonat la meva germana que era la víctima i no el botxí, el botxí era jo!

L’única solució que se’m va ocórrer va ser demanar aixopluc a casa dels veïns del davant. La senyora Maria i el seu marit sempre ens feien petits obsequis i, de vegades, ens havien convidat a berenar a casa seva... Segurament ells sí que em voldrien, m’acollirien de bon grat (bé, a mi i a la meva germana).

Corro a l’habitació per despertar la Júlia i dir-li que els pares no hi són. Es posa a plorar i intento calmar-la com puc... per poca estona, perquè jo també començo a plorar, i ben fort.

Quan trucàvem a la porta dels veïns gairebé ja devien ser les quatre de la matinada. La cara de la senyora Maria en obrir i la dels pares apareixent al replà de l’escala tot sortint de l’ascensor i veient-nos allà plorant i demanant a la senyora Maria d’entrar a casa seva, són dignes de ser relatats en una altra història.

Després de disculpar-se amb la senyora Maria, i mentre entràvem a casa, tots una mica més alleujats, vaig sentir com la meva mare li deia al meu pare: “Veus, Manel? Ja t’havia dit que no era bona idea baixar a l’envelat a ballar i deixar les nenes dormint! “
_________________________________________________________
El meu agraïment a l'Alba Orra, per cedir-me el seu record i permetre'm reciclar-lo.
Fotografia: August Sander, 1930

dimarts, 21 de juliol de 2015

Por

Aquell estiu ho tenia clar.

Vaig decidir que acceptaria totes les propostes de nous jocs i d’aventures que em proposessin. S’havia acabat allò de ser la nena de “Can Fanga”, poruga, de la que tothom se’n reia perquè parlava amb la boca molt oberta i s’arrugava a la primera de canvi. Havia de fer com ells, parlar com ells. Pujar als arbres, recollir fulles de morera per alimentar als cucs de seda (eeecss!), tirar-me a la part fonda del riu, dir “la meu mare” i no “la meva mare”. Tot per sentir-me una més, per ser una olotina-valenta-atrevida com les altres.

Cada proposta era un nou repte que, amb esforç, anava superant. Estava contenta: dia a dia em veia més acceptada, més integrada. I ja no tenia tanta por.

Fins aquell dia.

Pel matí, un dels nois del grup, el que era el més gran i el que a mi, secretament, més m’agradava, va proposar una nova aventura: una  excursió fins a la fàbrica abandonada i, un cop allà, entrar-hi. Duríem entrepans per berenar i vaig pensar que demanaria a l’àvia que me’l fes de gelea de tres colors, d’aquella tan bona i que la mare, a Barcelona, no comprava mai. El pla era fantàstic.

A l’hora convinguda ens vam trobar al llindar de la carretera que menava als afores de la ciutat i, entre corredisses i rialles, vam fer el camí fins albirar la gran fàbrica, enorme, fosca, amb els finestrals de vidres trencats per les pedrades. Una porta lateral de fusta, mig podrida per l’excés d’humitat i pels anys d’abandonament,  havia cedit i deixava una escletxa prou ampla perquè tots ens hi esmunyíssim dins.

I un cop allà, la foscor més absoluta, tan sols esquitxada en alguns racons pels febles rajos de llum que s’escolava pels finestrals, massa amunt per il·luminar un lloc tan immens. Poc a poc avançàvem quasi a les palpentes, sense saber ben bé què ens podíem esperar. Alguns ens agafàvem de les mans, mentre que altres feien el fatxenda i s’empentaven  enmig de crits i esgarips que retrunyien en la buidor de l’espai.

Caminàvem pels passadissos de la fàbrica, entre el que semblaven uns prestatges altíssims en els que reposaven objectes informes... fins que vaig tocar-ne un, sense voler: un objecte dur i fred semblant a la mà d’un mort, amb dits i tot.  Vaig fer un crit mig ofegat.

De sobte, ho vàrem veure: estàvem envoltats de braços, cames amputades, cossos a mig fer, caps i bustos amb cares de patiment,  tots ben blancs, d’un blanc grisós, com esvaït. La fàbrica era plena d’objectes d’imatgeria religiosa mig trencats o a mig fer però amb la capacitat d’aterrir ben sencera. A partir d’aquell moment tot van ser corredisses per veure qui arribava abans a la porta de fusta podrida que ens havia permès entrar i que, ara, semblava que ens volia fer difícil trobar-la i sortir.

Panteixant i excitats per la por i pels nostres propis xiscles, vam aconseguir fer cap a la llum de la tarda,  que ens va acollir, càlida.

Asseguts a la gespa que envoltava l’edifici i ja més encalmats, vam concloure que, definitivament, havia estat la millor aventura de tot l’estiu.

Tots havíem gaudit de l’esfereïdora experiència, de l’excitació que la por ens havia provocat i d’aquella barreja de plaer i dolor que només el terror i el sexe poden conjurar. Havia tingut por, un cop més, però era una por diferent, una por que m’unia a la resta dels meus companys. Una por que em definia, ara ja del tot,  com una més del grup.

Al cap de pocs dies hi vam tornar, més coneixedors del que buscàvem i del que podíem trobar. Vam explorar tota la fàbrica, de dalt a baix, juganers, amb la confiança de qui trepitja terreny conegut.  I va ser aquell dia que em vaig endur la mare de Déu, una imatge petita que vaig pintar a casa de l’àvia amb colors ben vius perquè perdés aquella blancor mortuòria i que, quaranta anys després, encara conservo. Quan la miro, no puc evitar que un eco llunyà d’aquella por encara em recorri l’espinada.

_______________________________________________________
Fotografia: @Cumclavis

dijous, 28 de maig de 2015

Relat (o de com vam viure la presentació del llibre "Més petits grans relats")

Arribem a Terrassa massa d’hora. Jo volia sortir amb prou temps de Barcelona, per allò de si no acabo de trobar la carretera, de si no trobo aparcament a prop,... 

Així doncs decidim fer un cafè (jo) i una orxata (l’Arnau) a un bar del costat del Centre Cultural de Terrassa. Un bar que era com un tub metàl·lic gegant tallat per la meitat i posat cap per avall. Molt industrial. Molt terrassenc.

Entrem a la petita sala uns vint minuts abans de l’hora de començar l’acte perquè els de Platypus Arts ens havien demanat als autors que arribéssim amb antelació per poder lliurar-nos un exemplar del llibre.
I ja el tenia a les mans! Amb aquella combinació de negre i vermell amb uns puntets de blanc, em va semblar molt elegant. Vaig trobar que m’esqueia.

Si s’obre el llibre més o menys per la meitat, trobes el meu relat: Prisa. És dels relats més curts del llibre, potser és el més curt de tots.
Crec que això és el que deuria fer l’actriu Rosa Boladeras: obrir el llibre més o menys per la meitat i escollir el relat que llegiria en l’acte de presentació, en aquella sala petita, amb un públic no gaire nombrós. Va resultar aquell tan curtet, Prisa.

En aquell moment, escoltar la Rosa llegir el meu relat em var emocionar més que si l’hagués estat llegint la mateixa Clara Segura a l’escenari de la Sala Gran del TNC! L’Arnau no parava de fer-li fotos, tot emocionat de poder contemplar tan de prop a una de les seves actrius favorites de La Riera.

Va ser un acte curt, però intens i emocionant. Com han de ser les coses bones.
_________

Agraïments: Gràcies a Platypus Arts i a l’Editorial Airda per seleccionar el meu relat i per l’oportunitat de veure'l editat en paper.