dimarts, 30 de març de 2010

Luciérnagas

Una etapa más, superada.

Hoy me siento más liviana, más ligera, más brillante… como una luciérnaga.

El resto del día se merece esta inspiradora banda sonora:


Fireflies... cause everything is never as it seems.

">

divendres, 26 de març de 2010

Tina Modotti




Puro es tu dulce nombre,
pura es tu frágil vida:
de abeja, sombra, fuego,
nieve, silencio, espuma,
de acero, línea, polen
se construyó tu férrea,
tu delgada estructura...


(Pablo Neruda)


Tina Modotti
dijo de sí misma:

“Me considero una fotógrafa y nada más. Y si mis fotografías se diferencian de otras obras que se producen en este campo es justamente porque busco producir no precisamente arte, sino fotografías honestas, sin trucos ni manipulaciones, mientras que la mayoría de los fotógrafos buscan todo el tiempo efectos artísticos o la imitación de otros medios de expresión y de eso resulta un producto híbrido que no llega a dar a la obra producida el carácter más importante que tendría que tener: la calidad fotográfica”.

Este es mi personal homenaje para Tina (la música es de
Suzanne Ciani , When love dies).


video


Fotografias: Tina Modotti, Edward Weston
Música: Suzanne Ciani
Video elaborado por: Mònica Pagès
__________________________________________________________

dilluns, 22 de març de 2010

Sing

Dilluns, plou... Som a l'inici de la primavera (qui ho diria) i, tot i la pluja, sembla que s'escau el renaixement d'alguna cosa... alegre.

Però si no t'inspira el dia, sempre pots cantar amb els Travis: sing, sing, sing!


<">

divendres, 19 de març de 2010

Prisa

Ese dia nació apresurado.

La apresurada ducha, que se me antojaba demasiado lenta, el champú sugerido, un secado rápido.

El desayuno, breve sabor del café con leche, demasiado caliente, abandonado en la cocina. Prisa.

El apresurado beso de mi hijo, leve roce de sus labios infantiles en el fugaz umbral de la escuela.

Muy apresurado mi paso hacia la oficina, casi volando, veloz. Mi cuerpo en feroz movimiento. Mi mente planeando sobre mil quehaceres pendientes, programando el dia, planificado tareas, compras,...

Y de pronto… cayó el telón, en forma de dolor agudo, de inesperada náusea. Cayó antes de terminar el primer Acto. Mi vida se frenó, súbita y brutalmente, sin previo aviso, en plena calle y a la luz del dia, de ese dia que nació apresurado y murió inmovilizado.

Ahora… cada dia nace apresado. Apresado en un nido de yeso, dia a dia, hora a hora, incubando mis huesos fracturados, paladeando sabores casi olvidados. Dulce presa del tiempo, mi tiempo, sin prisa.
__________________________________________________

divendres, 12 de març de 2010

Mans fredes

Ha nevat, molt. Ens envolta un ambient gèlid aquest divendres d'hivern... i no em desagrada, potser perquè acompanya la fredor que, íntimament, tenen els meus dies. Sortim del cotxe i de sobte, la seva ma petita s'esmuny de la meva per anar a retrobar una de més gran i, segurament, més càlida, la del seu pare.

- Adéu mama! - em diu mentre corre i eleva el bracet movento-lo de dreta a esquerra.

- Sobretot, no t'oblidis de posar-te els guants, que avui fa molt de fred...

- Si, si... que marxem!!! - respon ja des de tan lluny que quasi no la sento.

Torno al cotxe amb un sentiment conegut, de desassossec. Una mena de desesperança m'envaeix cada vegada que m'hi separo, dos cops al mes, en què marxa de cap de setmana amb el seu pare.

Engego el motor i avanço poc a poc en direcció nord, quasi sense esma, pel camí de sempre. Miro darrera pel retrovisor. A la seva cadireta, on encara es conserva la suau corva del seu cos petit, hi ha alguna cosa, fosca, informe. A primera vista no ho reconec, em giro per veure-ho millor: els seus guants de diminuts dits, oblidats per les presses. Les manetes fredes...
Foto: Montes Trata. Eslovaquia. Autor: Aritz Lekuona.

dilluns, 8 de març de 2010

Where have all the cowboys gone?

Para un lunes, lluvioso, gris, melancólico: una canción que nos habla de ilusiones perdidas, convertidas en rutina.

Veo la nieve caer desde mi ventana, me acompaña la maravillosa voz de Paula Cole...

"Where is my John Wayne?
Where is my prairie song?
Where is my happy ending?
Where have all the cowboys gone?"


dijous, 4 de març de 2010

La Sargantain


Pels volts de 1906, Júlia Peraire treballava de venedora de loteria a la plaça de Catalunya. Tenia 18 anys. Va conèixer en Ramon Casas en algun lloc entre el cafè Continental i la Maison Dorée, establiments dels quals en Casas era client habitual. El pintor, de poc més de quaranta anys, es va sentir atret immediatament per la bellesa sensual de Júlia i la converteix en la seva model, en la seva companya i, el 1922, en la seva dona.

Des dels inicis de la seva relació, Júlia va esdevenir el centre de la majoria dels seus cartells i retrats. De fet, el pintor ja no deixaria mai de pintar Júlia, per la qual cosa es fa possible, seguint la seva evolució pictòrica, seguir també l'evolució de la seva relació amorosa amb la model/companya/esposa.

Transgressor de la moral de l'època, la seva obsessió per la model el portà a trencar els clixés benestants de la burgesia catalana de principis de segle XX. Tal i com remarca el periodista Casamartina i Parassols en el seu article a Babelia (20 d'octubre de 2007): “... Júlia, una y mil veces Júlia, (...). Una imagen muy bien recibida en los salones de las mejores familias, siempre que fuera sólo en pintura. Su relación con el adinerado Casas horrorizaba a la buena sociedad barcelonesa, todo el mundo evadía su encuentro porque no podían soportar esa pecaminosa unión contra natura".


Un dels primers retrats de Júlia i, sens dubte, una de les teles de més força sensual del pintor és La Sangantain (1907). Casas, deslliurat de prejudicis, aconsegueix representar-la en plena llibertat, amb eloqüència i sinceritat. Resulta evident la necessitat del pintor d'expressar els seus sentiments cap a la model, la seva passió amorosa, el seu desig cap a aquell cos i aquell rostre. La figura de Júlia apareix asseguda amb les mans fortament agafades a la cadira i amb una mirada torbada pel desig. És especialment remarcable l'al.legoria de la passió que ens mostra el color i drapejat del vestit, d'un groc intens i càlid, que es recull de manera insinuant entre les cames de la model.

Sóc una apasionada de la pintura de Casas, enamorada de tots i cadascun dels seus quadres, retrats i cartells. Em fascina l'obra i també l'artista, l'home. Però és en aquesta tela, La Sargantain, on crec albirar millor qui era realment. És aquí, per fi, on la seva ànima degota a la tela, imprimint bellament traços de la seva passió.

dilluns, 1 de març de 2010

Scivias [Conoce los caminos]

Hay una miniatura que no me deja desde hace ya cierto tiempo: es ella misma recibiendo en su rostro vuelto hacia el cielo las llamas del Espíritu como garras poderosas (…) o como un río de agua roja. Está sentada escribiendo sobre unas tablillas de cera, trasladando en palabras lo que le llega en el fuego divino. Y al contemplar esta miniatura, hay que oír la voz de Hildegard von Bingen:


“Sucedió en el año 1114 después de la encarnación de Jesucristo. A la edad de cuarenta y dos años y siete meses, vino del cielo abierto una luz ígnea que se derramó como una llama en todo mi cerebro, en todo mi corazón y en todo mi pecho. No ardía, sólo era caliente, del mismo modo que calienta el sol todo aquello sobre lo que pone sus rayos. Y de pronto comprendí el sentido de los libros, de los salterios, de los evangelios y de otros volúmenes católicos, (…) aun sin conocer la explicación de cada una de las palabras del texto, ni la división de las sílabas, ni los casos, ni los tiempos” [Scivias, Atestado, pág. 198]



Ilustración: Miniatura del libro Scivias de Hildegard von Bingen. Texto: Hildegard Von Bingen. Vida y visiones. Edición de Victoria Cirlot. Ed. Siruela.