dissabte, 31 d’octubre del 2015

Cor ardent



Sempre havies dit que no volies cap cerimònia religiosa. Les teves cendres s’havien d’enterrar a la Vall del Corb, aquell raconet de la Garrotxa que tan estimaves. Formar part d’aquella terra negre, aspra i porosa i ser dins d’aquell volcà apagat des de feia milers d’anys però que - tu ho sabies molt bé - encara conservava el cor ardent. 
 
I t’agradava definir-te com a olotina d’adopció. No perquè et sentissis adoptada per la ciutat, no: l’havies adoptat tu a ella. Una ciutat per a la teva segona naixença, on solcar nous camins en la teva maduresa. T’acompanyava l’amor d’un home amb qui vas obrir-te a un món de sensacions, embolcallat per tots els tons del verd, per la pluja i la música de les sardanes. “La meva joventut de veritat”, em deies. La que havia estat molt més real que la viscuda en la trista grisor de la Barcelona dels anys trenta. Sí, recordo molt bé com m’ho explicaves en aquelles tardes al teu pis del carrer de les Moles.

Però ara sóc aquí, en el teu comiat, enmig d’una claror matisada per les fulles dels faigs, sentint la remor d’una petita font. El so de l’aigua caient dolça i mansament, com acaronant les pedres, és la música que ens acompanya. I em pregunto quina millor música podria haver desitjat per a aquest moment.

Miro al cel i recordo, obligant-me a fer-ho, que ella ja no hi és, i em puja un nus a la gola i sé que he de dir unes paraules, perquè li dec, perquè cal.

Jo, la néta gran, tantes vegades la confident. L’àvia, l’esperit lliure que va ser, el seu cor ardent, definitivament deslliurat de les cadenes que la malaltia i la vellesa li havien imposat.

I per fi, respiro fons i dic les paraules:  diuen que ningú mor si roman en el record dels vius, d’una manera o altra.  I sabeu? l’àvia no ha mort. El seu cor ardent és ben viu dins meu i segueix bategant en tot allò que intento transmetre-li al meu fill cada dia.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Akelarre



Durant molts anys, he sofert, cap a la primavera, uns atacs que ara identifico amb precisió però que, de jove, no sabia ben bé en què consistien. Una mena d’escalfor, com de febre, em pujava al cap. El meu cos tremolava i, sense voler, se’m podia disparar un braç o una cama i etzibar-li una bufetada o una cossa a qualsevol que fos a prop. Després, venien els espasmes al baix ventre, que se’m enduria durant uns segons, i deixaven pas a un intens i estrany plaer. Una onada calenta i dolça em començava entre les cames i, com si d’una serp es tractés, em pujava molt lent i m’envaïa pam a pam. A voltes, m’arribava fins als pits, que, fins i tot, em regalimaven. Veia les comares que ballaven al meu voltant enriolades, amb el cos ben estovat, com la roba al safareig quan la piques amb la pala. I sucant un cop més el pal amb l’herba talpera, me’l ficaven ben endins i cridaven: 
- Au va, nena, que així et veurà i vindrà!
I de la negror que ens envoltava, sols esquitxada per les espurnes de la foguera, apareixia ell amb aquell cos fort, nu i ple de pel. Les brases dels seus ulls se’m ficaven dins l’ànima com la pluja mansa penetra en la terra i l’assaona. Molt suau, però amb mans fermes, m’acaronava i m’omplia el cos amb el seu i, llavors, ja no volia  res més: només que aquella pressió al ventre i aquelles onades de plaer i més plaer no paressin mai. Fins que, de sobte, acabava amb un darrer embat i es fonia en la fosca deixant-me a terra, desmanegada com un parrac, plena i satisfeta.
____________________________________________________________________ 
Fotografia: @AquelarreMX (Aquelarre Mexico)