dilluns, 4 de juliol de 2011

Per perdre's-hi

Les fotografies “antigues” sempre m’han atret. És com si, darrera la imatge que es va fixar en un instant, encara hi pogués entreveure una part de l’ànima del moment, llegir l’emoció en les cares dels protagonistes, gaudir de la vida detinguda, congelada per sempre en un tros de paper gruixut.

Sortosament, la meva família ha estat des de sempre molt afeccionada a la fotografia (amateur i casolana, s’entén) i, per això, puc gaudir tardes senceres revisant centenars de fotografies que em mostren l’evolució familiar amb una cadència, de vegades, fins i tot mensual. Molts i molts anys de vida i records guardats en caixes de cartró. També, per fortuna, en tinc moltes de les que anomeno “antigues”: de les meves besàvies i besavis (fins i tot alguna de rebesavis), àvies amb vestits de bateig o de casament... fotografies dels inicis del segle XX.

Per això, sempre que tinc oportunitat no em perdo cap exposició fotogràfica que se’m posi a tret. Em transporten.

L’exposició d’en Josep Brangulí és la millor que he pogut gaudir fins ara. Senzillament meravellosa. En Brangulí, pioner del fotoperiodisme a Catalunya, ens fa una retrospectiva de la Barcelona del primer quart de segle XX. Amb la seva càmera i la seva especial manera de copsar els esdeveniments, fins i tot els més terribles, Brangulí acompanya Barcelona en el seu devenir d’aquells anys.

Taüts de monges profanats durant la Setmana Tràgica, les seves mòmies exposades a les portes de l’església. Revetlles, tallers on hi treballen infants, hospitals, projectes urbanístics, nous edificis, platges, escoles per a nenes cegues i sordes, mil escenaris d’una ciutat que es transforma, creix, lluita i neix dia a dia. Vides, projectes, emocions, que reviuen a la meva retina i hi romanen, insistents, per transportar-me fins aquell moment. I realment hi voldria ser i, per un instant, hi sóc.
Una exposició antològica que es pot gaudir al CCCB. Val la pena anar-hi amb temps per davant si es vol parar atenció als detalls de les moltíssimes fotografies exposades. Per perdre’s-hi.

___________________________________________________________

Fotografia: Festa de modistes. Barcelona, 1933

7 comentaris:

cumClavis ha dit...

Gracies per la recomanació Mònica. Alguna cosa d’especial tenen les fotografies antigues encara que sigui per donar-nos la imatge del que ja no és real...el mateix que passaria si poguéssim fotografiar el futur... Alguna cosa hi deu d’haver de autocomplaença amb aquest mecanismes tan nostres per tenir el passat y el futur sempre presents en les nostres vides.

Per la referència que fas sembla molt atractiva i...ja veig que no escatimes el poder influent de certes imatges morboses [monges, taüts i altres aspectes sinistres...;)]

Mònica Pagès ha dit...

@Manel. Estic segura que t'agradaria molt, especialment algunes de les sèries de fotografies (de temes, com tu dius, morbosos, per exemple).
Gràcies per comentar! Després de tant de temps sense escriure al bloc, s'agraeix saber que "hay alguien ahi fuera".

Miquel VM ha dit...

Ei Mònica, a mi també m'agraden molt les fotografies. Si pel setembre encara hi és, l'aniré a visitar. A NYC he anat al International Center of Photography a veure una expo d'Elliot Erwit, pioner de les fotos de publicitat, de retrats d'estrelles de Hollywood i després de fotorealisme. El millor va ser veure'l a ell amb 85 anys firmant llibres i fotos just el dia que hi erem nosaltres. Un petonàs newyorker

Mònica Pagès ha dit...

@Miquel. L'exposició està fins al 23 d'octubre, per tant tindràs temps de veure-la!! Petonets

Su ha dit...

Precisament tinc dues entrades per anar-hi!. Les fotografies en general m'agraden, però les antigues són especials, m'hipnotitzen, més que mirar-les crec que les analitzo, no sota els ulls d'una experta, no, sota els ulls de la curiositat, quasi de la tafaneria, em fixo en l'entorn, en els vestits, en la mirada, m'imagino trets de la personalitat dels/les protagonistes i de vegades, fins i tot, m'invento histories. No sé, potser hauria de sortir més!

Anna ha dit...

Gràcies per la recomanació, Mònica. Aquest agost pensava escapar-me a Barcelona a veure alguna de les interessants exposicions que hi tenen lloc i la referència que dones tindrà, de ben segur, un lloc privilegiat a l'agenda. Com a tu, em passa que miro les fotos antigues i tinc la sensació que l'objectiu hi va capturar quelcom més que una instantània. Gràcies un altre cop!

Anònim ha dit...

Hola Mònica, jo també he visitat l'exposició i és meravellosa, retrats molt interessants els que ens fan veure la realitat industrial i emprenedora del nostre país, juntament amb l'exacerbació irracional viscuda al moments anteriors, inicials i posteriors de la guerra fraticida que va viure la notra terra.

Kisses (el teu cap de secció)