diumenge, 24 de juliol de 2016

El món a contrapèl



Aquest relat va guanyar el Premi Lletres de dones de relats curs dels Premis Literaris Homilies d'Organyà 2016


Per a què ho llegeixis quan siguis gran
De nom, Ponça, perquè la padrina se’n deia i cal que la menuda el dugui també. A la família, la tradició d’anomenar així les nenes ve de molt lluny, segons diuen. Es remunta a quan els rebesavis van fer cap a la vall i allà, envoltats de muntanyes escarpades i xops fins al moll de l’os, s’hi van aixoplugar per no moure-s’hi més. Perquè llavors plovia molt, i molt fort, i el torrent corria ufanós, no pas com ara que és tot pedres i fullam marcit.
Aquest nom li farà bé, li van dir a la mare. I és que els noms fan les persones i amb un de fort i eixerit el camí costerut de la vida pot ser un xic més planer.
Però la seva és casa petita i amb prou feines se’n surten per poder menjar. Ara, que s’han quedat soles, encara se’ls fa més difícil. Però qui dia passa, any empeny, com deia el pare.
La Ponça sempre el recorda fent l’arri, arri, tatanet i ella volant sobre els seus genolls. Però en té d’altres de records del pare, més tristos. Com quan el veia ajagut al llit, desmanegat, amb el cos llarg i blanc com una estàtua de guix. I tot de sangoneres negres i llefiscoses arrapades als braços. Al cap d’un temps, ja no hi va ser mai més i la mare plorava dia i nit. I no ho ha deixat de fer, que encara que sigui fluixet i d’amagat, ella ho sap.
Atrevida i feréstega com és, de ben xica, ja fa la seva, que la mare prou feina té en menar la casa i l’hort. En una llar sense home cal ser d’una fusta ben forta, i més perquè es vegi bé des de fora, perquè forta, amb home o sense, una dona sempre ho ha de ser.
I no juga mai amb nines. Corre pel bosc o per la llera resseca del riu. No s’esporugueix per res. Puja als arbres, baixa pels barrancs, sempre amb els genolls repelats i amb el delit de conèixer tot allò que s’amaga. La mare se la mira i se’n fa creus: d’on ha sortit aquest argent viu? I tan tossuda com és!
Algun dia no em tornarà a casa –pensa amb una tristesa que se li fon als ulls–. Llavors li demana que l'ajudi amb les feines, a veure si s’apaivaga una mica. La nena se la mira, múrria, sense entendre perquè el món li va tant a contrapèl i li diu si, mare i s’asseu a cosir o a pelar trumfos per a l’escudella. S’hi dedica, concentrada, fins acabar, però amb el cap posat en mil cabòries que s’imagina molt lluny de la vall, muntanyes enllà.
Perquè en té moltes de ganes de sortir al món. La casa, el bosc i fins i tot les muntanyes que tant s’estima se li fan petits de massa coneguts. Però la mare no ho entén:
–Què hi has d’anar a buscar al món, beneita? A casa hi ha prou feina per a dues dones i més que n’hi haguessin! Una noia com cal s’està a casa i fa el que li manen, sents?
I la tiba cada cop més, buscant-li totes les obligacions possibles o li demana que l’acompanyi a missa o que li faci una frega a les cames amb alcohol de timó. I la Ponça, reclosa a desgrat, es va ensopint dia a dia, any rere any. Si la miren des de fora, sembla com si s’anés amansint. Però només ella sap que, en el fons del seu cor, ben amagada, encara hi viu la guspira que la manté viva: l’esperança que, algun dia, el que hi ha més enllà de les muntanyes serà seu.

Luxury suicide assistance


El doctor James Roberts estava fastiguejat de la seva vida. La feina li semblava molt desagraïda i inútil. Amb els anys, havia comprovat que la majoria dels pacients es curaven per atzar, per l’efecte placebo o perquè, en realitat, no estaven malalts. Tan sols volien cridar l’atenció. La seva intervenció tenia ben poc a veure amb el procés curatiu, n’estava convençut. 
I del vessant personal, millor no parlar-ne. Un desastre: dos divorcis, dos fills absents i un dia a dia buit, sense il·lusió ni projecte. La idea del suïcidi voltava per la seva ment des de feia uns mesos. Era l’única sortida digna a aquella vida plana i inert.

Un dilluns al matí li va arribar una invitació per al XXV Congrés de Medicina Interna de Denver i va decidir acceptar-la. Va pensar que era la seva darrera oportunitat per reanimar aquell cadàver errant en què s’havia convertit. Els congressos mèdics sempre tenien una agenda oculta plena d’activitats estimulants: àpats, bones copes i, sovint, polvos amb col·legues avorrides dels seus matrimonis monòtons. Què hi podia perdre?

Un cop a l’avió i mentre es mirava al cowboy que dormia al seu costat amb la cara tapada per un barret pudent, va decidir que res de Congrés. Li calia un canvi de vida radical, abocar-se a l’abisme del desconegut. Això l’obligaria a reaccionar, a despertar de la letargia i, potser, a oblidar les idees suïcides.

Un cop a la zona d’arribades de l’aeroport, li va cridar l’atenció un home vestit de negre amb unes ulleres RayBan que mostrava un rètol amb el nom de Mr. Strauss. Sense pensar-s’ho, s’hi va apropar, decidit. En veure’l, l’home li va preguntar:

–És vostè Mr. Strauss? 
–Sí, ho sóc –respongué sense dubtar.
–Acompanyi’m, si és tan amable. Tot està preparat tal i com vostè va sol·licitar –va dir l’home.

Van caminar a pas ràpid fins a la zona d’aparcament. Allà els esperava una limusina negra que lluïa sota el sol inclement de Denver. L’home li va obrir una de les portes i un cop dins, l’ambient fresc i perfumat del vehicle el va envoltar. Els seients eren de cuir negre i el petit moble bar estava farcit d’ampolles de bon whisky. En el centre del moble hi havia una capseta platejada semblant a un pastiller.

Es va posar còmode mentre el cotxe arrancava suaument. El silenci era total. Tan sols se sentia la seva respiració agitada per l’excitació del moment. Estava suplantant a un tal Mr. Strauss que, hores d’ara, encara estaria palplantat a l’aeroport, esperant. Va decidir servir-se una copa i prendre-s’ho amb calma.

Mentre feia el primer glop, va veure com el cotxe avançava veloç cap a l’autopista 36 en direcció al Rocky Mountain National Park. El doctor Roberts estava expectant: es dirigien cap a les Rocalloses, un indret que sempre havia volgut visitar. Allò estava resultant millor del que s’esperava.
 
Repapat al seient, va recórrer amb la mirada l’interior capitonat de la limusina i es va fixar novament en la capseta del moble bar. La va obrir. Dins, tres compartiments idèntics acollien petites píndoles de colors. Pel que coneixia, la majoria eren ansiolítics i també hi havia un grapat de barbitúrics. Va agafar un dels ansiolítics de color vermell i el va engolir amb el whisky. Contra tot pronòstic i per primer cop en molt de temps s’estava començant a relaxar de debò.

El cotxe havia iniciat l’ascens cap a les muntanyes. A través de la finestra, un mosaic amb tots els colors del verd li regalava els ulls. Per acabar-ho d’adobar, el nocturn en si bemoll menor de Chopin va començar a sonar, acompanyant la seva ment ensomniada i ja una mica tèrbola.

Poc a poc els pins negres deixaven pas a avets majestuosos. Tot i l’estretor de la carretera, el cotxe seguia avançant a tota velocitat seguint les corbes sinuoses del traçat amb mestria.  El doctor Roberts era feliç, lluny de tot i de tothom, arribant al cim del món. Com si aquell vehicle i el que contenia l’estiguessin reconciliant amb la vida. Al cap de vall, potser valia la pena de ser viscuda.

En arribar a un petit altiplà, el cotxe es va aturar i l’home de negre va baixar, tancant la porta amb suavitat. Tot i això, el doctor notava com el cotxe seguia avançant. I ho feia aproximant-se inexorablement cap a un penya-segat que moria, molts metres avall, en el cabalós Colorado.

Després, un fort sotrac. Les darreres notes del nocturn es van fusionar amb els blaus i verds que dansaven centrifugats a les finestres en el veloç descens. I es va sentir millor que mai.