diumenge, 20 de juny del 2010

Nit de Sant Joan

Ja es nota a l’ambient: s’apropa la nit de Sant Joan. Una nit màgica que m’evoca records. De la meva infantesa. Les seves olors…

L’olor de la coca que la iaia feia i que, sempre, quedava una mica cremada per sota. Deliciosa.

L‘olor dels petards: de les piules, els coets, les bombetes, i tot el material pirotècnic que el meu pare comprava tot i les queixes de cada any de la mare:“Aquest és el darrer any, Joan, ja n’hi ha prou de gastar tants diners per cremar!!”.

I del fum de les fogueres als xamfrans de l’Eixample, al meu barri, el Barri de Sant Antoni, que s’alçaven ufanoses fins l’arribada dels bombers que, entre els xiulets de desaprovació de tots els presents, apagaven el perill d’unes flames massa altes. Sempre, no sé com, un cotxe acabava socarrimat dins d’alguna de les fogueres.

I el record d’una veu, que de ben petita he escoltat a casa i que vaig aprende a estimar. I d’una cançó que la mare sempre posava al “tocadiscos” i que m’estremeix cada cop que l’escolto, perquè hi veig al pare entre els “nanos” collint llenya pel carrer, corrent en una nit com aquesta, una “Nit de Sant Joan”.

"Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan."