dilluns, 19 d’abril de 2010

Utopies per a l'esperit

Ahir al vespre vaig alimentar l’esperit. Em vaig nodrir amb en Jordi Savall, Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya en un concert que es va oferir a l’Auditori de Barcelona. Tot un luxe pels sentits.

El títol: El Testament de J.S. Bach. Missa en Si menor. I per què el Testament? Doncs perquè aquesta obra, juntament amb l’Ofrena Musical i l’Art de la Fuga, vàren ser les darreres que en Bach va compondre i són considerades com el seu testament musical. De fet, la primera execució de la Missa en Si menor va tenir lloc a finals del 1749, pocs mesos abans de la mort del compositor.

I també un altre detall: el títol del cicle de concerts en què s’emmarca aquest és El so original: Les utopies, perquè, en paraules de Jordi Savall, aquesta Missa es pot considerar una de les utopies musicals més remarcables: “una missa catòlica que va ser composada per un luterà, que no es pot encabir en cap de les litúrgies d’aquestes dues creences, però certament, és una de les obres majors de tots els temps”.

Conec bé aquesta Missa. De fet, l’escolto sovint, juntament amb altres obres de J.S. Bach. Però ahir, el que jo havia escoltat fins ara (sempre en Cds) es va veure infinitament millorat i re-creat per l’execució dels instruments originals barrocs del Concert des Nations (que donen a aquestes obres un so modest i natural, autèntic, en comparació amb la brillantor exagerada i artificial de les orquestres simfòniques actuals) i per la intepretació del cor i dels solistes (especialment la del Contratenor). Van ser moments, com deia, d’aliment espiritual. Moments en què sembla que tot s’aturi i, per instants, tan sols existeix aquell so del violí, aquella bella combinació de notes en la veu del solista… i t’eleves, molt i molt alt. Si més no és aquesta la meva vivència del gaudi de la música… i quan això passa sents que, després, ja no seria gaire greu morir.

Després del concert recordava com aquella mateixa tarda havia estat repassant amb el meu fill les “Característiques dels éssers vius (els humans, els animals i les plantes): es nodreixen d’aliments, respiren, es relacionen amb el medi i es reprodueixen”. I sí, ho vaig veure clar: els humans necessitem nodrir-nos, però també d’utopies. Utopies que alimenten l’esperit, com les de Bach.

Gaudiu també vosaltres amb l'Agnus Dei, alimenteu-vos.



_________________________________________________________

7 comentaris:

cumClavis ha dit...

Doncs no sabia ni la meitat del que expliques en aquest post i t’he de dir que encara ajuda més a configurar, dins del meu cap, aquest mite que és JS Bach per a mi. Per que per a alguns de nosaltres, la música de Bach es allò que sempre varem buscar en el nostre aprenentatge instrumental, complicat i satisfactori a la vegada. I és que, encara em faig creus de que d’ algú pugui sortir tanta bellesa com la de la Missa en Si m que comentes.
No sé si té a veure amb el que expliques de la litúrgia però aquesta obra és un mirall invertit de, per exemple, la Passió segons Sant Mateu, on les àries solistes [cantant-instrument] es donen en la segona part. En aquesta Missa això passa a la primera part centrant-se la segona en cors de varies veus acabats amb tuttis. Saps si això té a veure amb aquest caràcter utòpic que comentes?
Res més, dir-te també que resulta molt refrescant el caràcter polifònic i variat de temes que imprimeixes en el teu blog.

Mònica Pagès ha dit...

@Cumclavis. Doncs no, no sé si el que tu comentes (tan interessant, per altra banda) té a veure amb la utopia.
Veig que compartim la "passió" per J.S. Bach. A mi em fa vibrar. És una d'aquelles poques coses a la vida de les quals no t'en canses mai... i n'hi ha tan poques a mida que ens fem grans, oi?

Anna ha dit...

No sé si m'atreveixo a comentar... Confesso que amb la música, donada la meva rudimentària formació en aquest àmbit, em passa que m'arriba o no m'arriba. I Bach ho fa d'una manera magnífica, molt endins.
Tinc llistes de reproducció per a diferents moments: per quan comences un projecte complicat o que no et ve de gust, per quan vols endegar quelcom que somies... Em sembla que aquesta Utopia (acabada de descobrir sota aquest títol) passarà a formar d'aquesta darrera. I espero que soni dia sí i dia també. :-)

kweilan ha dit...

No coneixia el teu bloc. Gràcies per la teua visita i ens anem llegint.

Mònica Pagès ha dit...

@Anna. Celebro que també t'agradi aquesta fantàstica Missa de Bach. Arriba, i molt, oi que si? Gràcies per comentar!

@Kweilan. M'agrada el teu bloc. Gràcies per visitar el meu. Ens llegim. Salutacions!

Lluís Salvador ha dit...

Gràcies pel Bach. És la música més propera a la perfecció que s'ha fet mai.
I d'en Savall ja crec que s'ha dit tot. És una sort gaudir-lo de tan a prop i aprendre del què fa i de com ho fa.
Una salutació ben cordial!

Mònica Pagès ha dit...

@Lluís. De res. Veig que les utopies també t'alimenten... Gràcies per comentar. Una abraçada!