Akelarre

Durant molts anys, he sofert, cap a la primavera, uns atacs que ara identifico amb precisió però que, de jove, no sabia ben bé en què consistien. Una mena d’escalfor, com de febre, em pujava al cap. El meu cos tremolava i, sense voler, se’m podia disparar un braç o una cama i etzibar-li una bufetada o una cossa a qualsevol que fos a prop. Després, venien els espasmes al baix ventre, que se’m enduria durant uns segons, i deixaven pas a un intens i estrany plaer. Una onada calenta i dolça em començava entre les cames i, com si d’una serp es tractés, em pujava molt lent i m’envaïa pam a pam. A voltes, m’arribava fins als pits, que, fins i tot, em regalimaven. Veia les comares que ballaven al meu voltant enriolades, amb el cos ben estovat, com la roba al safareig quan la piques amb la pala. I sucant un cop més el pal amb l’herba talpera, me’l ficaven ben endins i cridaven: 

- Au va, nena, que així et veurà i vindrà!

I de la negror que ens envoltava, sols esquitxada per les espurnes de la foguera, apareixia ell amb aquell cos fort, nu i ple de pel. Les brases dels seus ulls se’m ficaven dins l’ànima com la pluja mansa penetra en la terra i l’assaona. Molt suau, però amb mans fermes, m’acaronava i m’omplia el cos amb el seu i, llavors, ja no volia  res més: només que aquella pressió al ventre i aquelles onades de plaer i més plaer no paressin mai. Fins que, de sobte, acabava amb un darrer embat i es fonia en la fosca deixant-me a terra, desmanegada com un parrac, plena i satisfeta.

____________________________________________________________________ 

Fotografia: @AquelarreMX (Aquelarre Mexico)