L'abisme del desconegut

Aquest relat ha guanyat el 1er premi en català del XII Concurs literari El Laurel organitzat per La Mordida Literaria. Novembre 2017.

Aquell vespre, repapat a la butaca de la seva consulta i exhaust després d’un dia especialment complicat, el doctor Roberts se sentia més fastiguejat que mai. La ment, inquieta, li vagarejava sense control fent un repàs incomplet i del tot parcial de la seva existència.

El que surava amb més força pel magma enverinat dels seus pensaments era la convicció, refermada a diari, de tenir una feina molt desagraïda i, en el fons –tot i que sempre negaria ni tan sols haver-ho pensat–, del tot inútil. Amb el temps, havia comprovat que la majoria dels seus pacients es guarien per atzar o perquè, en realitat, no estaven malalts. Tan sols volien cridar l’atenció, fingien alguna afecció –potser sense saber-ho– perquè necessitaven que algú els fes cas! I qui millor que el bo d’en Roberts, sempre disposat a escoltar amb l’esguard curull d’interès i del tot decidit a receptar qualsevol cosa. Quantes més receptes, millor.

La conclusió que n’extreia dels anys de pràctica mèdica era dolorosa però incontestable: la seva intervenció influïa ben poc, per no dir gens, en el procés curatiu. I aquesta certesa l’estava enfonsant en el pou negre de la depressió.

Del vessant personal, millor no parlar-ne. Un desastre multiplicat per dos: dos divorcis, dues ex-dones i dos fills, uns desconeguts amb qui mantenia breus contactes telefònics un cop al mes, sempre i quan fos ell l’emissor. En fi, el resum resultava patètic.

Mentre el curs del seu pensament continuava el decrescendo cap a la negror més pregona, una trucada interna va interrompre aquell devessall d’autocompassió i el va obligar a incorporar-se de la butaca. Era la Betty, la seva ajudant:

–Dr. Roberts, per avui ja hem acabat les visites. Si no em necessita, marxo.

Com dir-li que sí –va pensar–, que sí que la necessitava. I tant! Que li venia molt de gust sopar amb ella i potser acabar a casa seva, al llit; trobar-hi algun escalf, algun gest humà que l’ajudés a remuntar aquell estat de catatonia, aquell tedi permanent. Però, temorós de la resposta, es va limitar a contestar:

–Res més per avui, Betty. Gràcies i fins demà. No oblidi de tancar els llums de la recepció. Jo em quedo una estona a repassar algunes notes.

I així, un dia i un altre, amb aquella buidor, sense il·lusió ni projecte. Feia un temps que la idea del suïcidi planava per la seva ment, obrint-se pas entre les circumvolucions recremades del seu cervell. Li semblava l’única sortida digna a aquella vida fosca i inert. Però, com fer-ho?

Un matí de març, un sol tímid entrava per les finestres del consultori quan, en revisar la correspondència, va rescatar un sobre de l’Associació Americana de Medicina. Era una invitació per al XXVè Congrés de Medicina Interna de Denver, tot un clàssic de la professió. Primer, obligant-se a ser coherent amb el seu estat depressiu crònic, va pensar en declinar. Tot i que, ben mirat –va pensar–, aquesta podria ser la darrera oportunitat per reanimar el cadàver errant en què s’havia convertit. Els congressos mèdics sempre tenien una agenda oculta plena d’activitats atractives: àpats suculents, copes i, sovint, trobades estimulants amb col·legues avorrides dels seus matrimonis. Què hi podia perdre?

Al cap de dues setmanes –plenes de dubtes, això sí– ja era a bord del vol DL0488 de Delta Airlines en direcció al Denver International Airport. Just abans d’aterrar, mentre contemplava per la finestreta l’skyline nocturn de la ciutat, les llums hipnòtiques dels gratacels i les avingudes de lluïssor impossible, la vida que bategava en tot aquell cosmos il·luminat van obrar el miracle en la seva ment.

–Sí –es va dir–, és això! Necessito donar una nova llum a la meva existència, abocar-me a l’abisme del qu m'és desconegut: fer alguna bogeria que m’obligui a reaccionar i oblidar les idees suïcides. Ara o mai.

Un cop a la zona d’arribades de l’aeroport, enmig de la gentada multicolor que arrossegava maletes i il·lusions perdudes, li va cridar l’atenció un home vestit de negre amb ulleres fosques que mantenia ben alt un rètol amb el nom de Mr. Strauss. Alguna cosa el va atraure d’aquell personatge i, sense pensar-s’ho dues vegades, s’hi va apropar, decidit. En veure’l, l’home va abaixar el rètol, es va aclarir la gola i amb una veu de baríton li va preguntar:

–És vostè Mr. Strauss? 

–Sí, ho sóc –respongué el doctor.

–Acompanyi’m, si és tan amable, Mr Strauss. Tot està disposat tal i com vostè va sol·licitar –va dir l’home–. Està preparat, oi senyor?

–Per descomptat que si! –va dir en Roberts fingint seguretat mentre es preguntava què seria allò per al què havia d’estar preparat.

Aviat ho sabria.

Van caminar a pas ràpid fins a la zona d’aparcament. Esbufegant, en Roberts amb prou feines podia seguir els passos d’aquell home. La camisa se li enganxava al cos i notava com les gotes de suor li queien esquena avall. Per un moment va reconèixer que potser sí que li calia baixar una mica de pes.

Quan van arribar, els esperava una limusina negra que lluïa immaculada sota els potents focus de l’aparcament. L’home li va obrir una de les portes amb molta cerimònia i, un cop dins, l’ambient fresc i perfumat del vehicle el va envoltar. Els seients eren de cuir negre, tan suaus al tacte com la pell d’un infant. El moble-bar estava farcit d’ampolles de bon whisky i de gots de vidre tallat de diferents mides, acompanyats d’una glaçonera plena a vessar. En el centre del moble hi havia una capseta platejada decorada amb uns motius florals. Li va recordar un pastiller del segle dinou que havia vist en un museu de Paris (o era a Viena?). Una veritable joia. Era evident que s’havia fet un gran esforç en cuidar cada detall.

Es va posar còmode mentre el cotxe arrancava, plàcid. El dia naixia i el silenci era total, tan sols sentia la seva respiració agitada per l’excitació del moment: estava suplantant a un tal Mr. Strauss que, hores d’ara, encara estaria palplantat a l’aeroport, esperant impacient. Va bellugar el cap com per desfer-se d’aquells pensaments i va decidir servir-se una copa. Se la mereixia. I s’ho volia prendre amb calma...

Mentre feia el primer glop d’un whisky excepcional, va poder veure com el cotxe avançava veloç en direcció a l’autopista 36, cap al Rocky Mountain National Park. Estava expectant, es dirigien cap a les Rocalloses, un indret que sempre havia volgut conèixer, un lloc màgic que havia estat el decorat imaginari de les seves aventures infantils. Allò estava resultant millor del que s’esperava!

Aclofat al seient, va recórrer amb la mirada l’interior capitonat de la limusina i es va fixar novament en la capseta platejada del moble-bar. La va obrir. Dins, tres compartiments idèntics acollien petites píndoles de colors, brillants i atractives. Pel que li semblava, la majoria eren ansiolítics i també hi havia un grapat de barbitúrics. Va agafar una de color magenta i la va engolir amb el whisky, que va baixar dolçament per la gola deixant-li un regust de fusta fumada i canyella. Contra tot pronòstic i per primer cop en molt de temps s’estava començant a relaxar de debò. Va fer un altre xarrup i va recolzar les cames damunt del seient del davant.

El cotxe havia iniciat l’ascens cap a les muntanyes. A través de la finestra, un mosaic amb tots els colors del verd li regalava els ulls. I per acabar-ho d’adobar, el Nocturn en si bemoll Menor de Chopin va començar a sonar, acompanyant la seva ment ensomniada i ja una mica tèrbola. Allò era el paradís amb rodes.

Poc a poc els pins negres deixaven pas a avets imponents. Tot i l’estretor de la carretera, el cotxe seguia avançant a tota velocitat seguint les corbes sinuoses del traçat amb mestria. En Roberts era feliç, lluny de tot i de tothom, arribant al cim del món. Sentia com aquell vehicle i el que contenia l’estaven reconciliant amb la vida. Al cap de vall, potser valia la pena de ser viscuda.

Van continuar ascendint uns quants quilòmetres més i, en arribar a un petit altiplà, el cotxe es va aturar. L’home de negre va baixar tancant la porta amb suavitat. El doctor, extasiat per la majestuositat del paisatge i els efectes dels tòxics, podia notar com el cotxe seguia avançant. El que no veia era que s’aproximava sense remei cap a un penya-segat que moria, molts metres avall, en el cabalós riu Colorado.

Després, un fort sotrac.

Les darreres notes del Nocturn de Chopin es van fusionar amb els blaus i verds que dansaven centrifugats a les finestres en el veloç descens. I llavors, en la davallada cap a l’abisme, es va sentir millor que mai.

El món a contrapèl

Aquest relat va guanyar el Premi Lletres de dones de relats curs dels Premis Literaris Homilies d'Organyà 2016

Per a què ho llegeixis quan siguis gran

De nom, Ponça, perquè la padrina se’n deia i cal que la menuda el dugui també. A la família, la tradició d’anomenar així les nenes ve de molt lluny, segons diuen. Es remunta a quan els rebesavis van fer cap a la vall i allà, envoltats de muntanyes escarpades i xops fins al moll de l’os, s’hi van aixoplugar per no moure-s’hi més. Perquè llavors plovia molt, i molt fort, i el torrent corria ufanós, no pas com ara que és tot pedres i fullam marcit.

Aquest nom li farà bé, li van dir a la mare. I és que els noms fan les persones i amb un de fort i eixerit el camí costerut de la vida pot ser un xic més planer.

Però la seva és casa petita i amb prou feines se’n surten per poder menjar. Ara, que s’han quedat soles, encara se’ls fa més difícil. Però qui dia passa, any empeny, com deia el pare.

La Ponça sempre el recorda fent l’arri, arri, tatanet i ella volant sobre els seus genolls. Però en té d’altres de records del pare, més tristos. Com quan el veia ajagut al llit, desmanegat, amb el cos llarg i blanc com una estàtua de guix. I tot de sangoneres negres i llefiscoses arrapades als braços. Al cap d’un temps, ja no hi va ser mai més i la mare plorava dia i nit. I no ho ha deixat de fer, que encara que sigui fluixet i d’amagat, ella ho sap.

Atrevida i feréstega com és, de ben xica, ja fa la seva, que la mare prou feina té en menar la casa i l’hort. En una llar sense home cal ser d’una fusta ben forta, i més perquè es vegi bé des de fora, perquè forta, amb home o sense, una dona sempre ho ha de ser.

I no juga mai amb nines. Corre pel bosc o per la llera resseca del riu. No s’esporugueix per res. Puja als arbres, baixa pels barrancs, sempre amb els genolls repelats i amb el delit de conèixer tot allò que s’amaga. La mare se la mira i se’n fa creus: d’on ha sortit aquest argent viu? I tan tossuda com és!

Algun dia no em tornarà a casa –pensa amb una tristesa que se li fon als ulls–. Llavors li demana que l'ajudi amb les feines, a veure si s’apaivaga una mica. La nena se la mira, múrria, sense entendre perquè el món li va tant a contrapèl i li diu si, mare i s’asseu a cosir o a pelar trumfos per a l’escudella. S’hi dedica, concentrada, fins acabar, però amb el cap posat en mil cabòries que s’imagina molt lluny de la vall, muntanyes enllà.

Perquè en té moltes de ganes de sortir al món. La casa, el bosc i fins i tot les muntanyes que tant s’estima se li fan petits de massa coneguts. Però la mare no ho entén:

–Què hi has d’anar a buscar al món, beneita? A casa hi ha prou feina per a dues dones i més que n’hi haguessin! Una noia com cal s’està a casa i fa el que li manen, sents?

I la tiba cada cop més, buscant-li totes les obligacions possibles o li demana que l’acompanyi a missa o que li faci una frega a les cames amb alcohol de timó. I la Ponça, reclosa a desgrat, es va ensopint dia a dia, any rere any. Si la miren des de fora, sembla com si s’anés amansint. Però només ella sap que, en el fons del seu cor, ben amagada, encara hi viu la guspira que la manté viva: l’esperança que, algun dia, el que hi ha més enllà de les muntanyes serà seu.

Segueix llegint

La casa del molí

Quina joia la de l’Ares quan s’apropava pel caminet i sentia, de lluny, els cops de les pales de rentar contra la pedra, la xerrameca i els riures de les dones grans o els crits enjogassats de les més joves que s’esquitxaven i es perseguien cuita-corrents amb els davantals ben molls i els cabells perlats de sabó. Quina joia gaudir de la llum del sol que s’escolava entre les fustes mig corcades del taulat i es reflectia, ben blanca, en les petites ones de l’aigua.

El safareig del poble, l’únic indret on hi trobava consol. L’alegria em pujava a les galtes i als llavis, se m’enganxava al coll i, com l’aigua fresca, s’enduia tota la brutícia dels meus dies. Allà, envoltada per les bugaderes, em sentia neta i pura i blanca, com no recordava haver estat mai. 

D’un temps ençà, l’Ares malvivia a la casa del molí, amb la mare, la Nàsia, i en Pere el moliner, un home malgirbat i coix a resultes d’una caiguda que sa mare va patir just abans de parir-lo. O, si més no, això era el que ell explicava. 

De caràcter agre, aquell home apaivagava el dolor que li produïa el seu cos esgarrat engolint aiguardent o, quan no trobava res més, les infusions de reig bord de la Nàsia. En els moments de sobrietat que lluïa de tant en tant, la lucidesa s’obria pas dins el seu cap retornant-li el reflex de la seva deformitat. Llavors, volent amainar la ràbia que li bullia per com n’era de tolit, escometia amb força contra qualsevol que es creués en el seu camí, fos home, dona o gos. I sempre, sempre les trobava a elles feinejant a la vora. 

Sovint, després d’atonyinar-les sense treva, tot d’una, esgotat per l’esforç, s’aturava i, amb un darrer cop a la porta, marxava de cap a la taverna. Aquell era el moment en què els ungüents de la Nàsia feien el seu servei guarint les ferides o els membres esquinçats, amarant el seus cossos d’olor de terra humida i de molsa. En aquelles estones de tendra intimitat, mare i filla, gaudien d’un bri de felicitat que resplendia, feble, dins la foscor d’aquella casa.

Però l’horror no acabava aquí. Sempre quan, abans de despuntar l’alba, en Pere tornava de la taverna amb la fetor de l’aiguardent a l’alè i la roba molla de suor i de rosada, ranquejant, s’esmunyia dins el jaç de l’Ares, que ofegava un fàstic infinit mossegant el coixí i deixant-lo xop de saliva ensangonada. I així fins que, amb la por i l’angúnia enganxades a la pell, va quedar prenyada. 

Els dies sumaven pes al seu ventre i, mentre un matí es rentava d’amagat amb l’aigua glaçada del gibrell, la Nàsia va adonar-se d’aquella inflor evident. Davant d’aquella visió, la ràbia i la culpa es barrejaren al seu pit com un beuratge metzinós, el seu rostre marcit es va enfosquir encara més, com si l’ombra del diable l’hagués travessat i les mans, cantelludes i aspres, se li van tibar amb un gest esfereïdor. 

I aquella mateixa nit la mare moria amb el cap esberlat, després d’abraonar-se contra en Pere i haver-lo colpejat tan fort com va ser capaç, la pobra, amb el seu cos esprimatxat i envellit pels molts anys de menjar poc i triscar massa. Llavors, una tristor negra de nit sense lluna es va fondre dins el meu pit, com ferro a la forja, i ja no en va sortir mai més. Em vaig quedar sola amb aquell home a la casa del molí, amb una criatura al ventre que jo no volia. I ell tampoc.

Per Nadal, l’Ares paria una criatura bruna i petita. I tan bon punt va poder llevar-se, la va embolcallar en un mocador de fer farcells i la va deixar a la vora del seu jaç, al terra humit.  No se la mirava mai gaire i, quan a la fi li posava un pit a la boca, era per fer callar aquell crit de gat que no parava, estrident. De vegades, quan traginava per la casa o pel molí, per no sentir els seus plors i adormir-la, se la penjava a l’esquena amb el mocador i se’n oblidava, de tan menuda i prima com era.

En ella hi veia els seus ulls, d’un verd profund i fosc com l’aigua ennegrida del fons del pou. I n’era molt de rabiüda, com ell, i es passava el dia plorant i cridant i només volia que xuclar-me la vida com una sangonera. No volia tenir-la amb mi, aquella criatura no era meva. Jo només l’havia parit i prou. Aquell bord havia capgirat la meva vida, matant-me la mare i fent-me una criatura. I jo, em sentia com el no res.

Amb la desesperança arrapada a l’ànima, un capvespre va tornar al safareig. El seu pit ofegat per l’enyor de la mare i la seva espatlla carregada amb el pes d’un petit farcell. Pel camí l’acompanyava el sol tot regalant els darrers reflexos als seus ulls que, entornats i plorosos, intentaven esquivar-los. L’aigua del safareig era ben clara, quasi transparent, només tacada per algun petit núvol de sabó que li va fer enyorar un cop més l’alegria d’aquell indret. 

Desitjava tant tornar a viure aquella joia! Volia tornar a ser la nena que feia bugada i gaudia d’aquell món lluminós que, per uns instants, m’allunyava de les ombres de la casa del molí. Volia desfer-me del darrer llast que em mantenia presonera de la foscor. I fugir.

Lentament, desfà el nus que lliga a la seva cintura el farcell col·locant-lo amb mans tremoloses sobre l’aigua, com si esperés, d’alguna manera, que pogués surar. Però el farcell s’enfonsa poc a poc movent-se com un peix fora de l’aigua, encongint-se i estirant-se amb moviments ràpids. A la fi, un darrer moviment, ara ja més lent, acompanya el so de l’aigua batent contra els murs del safareig. 

Però l’Ares no ho sent. Fa estona que camina amb pas feixuc però decidit, sense mirar enrere, cap a una altra llum, ben lluny de la casa del molí. 

____________________________________________

Fotografia: Paisatge.  Autor: Jaime Cabus Cazorla

Tant se val [Homenatge a Vivian Maier]

L'obra de Vivian Maier em fascina. Avui fa 90 anys del seu naixement, un 1 de febrer de 1926 a Nova York. Dona enigmàtica i de gran talent, va fer milers de fotografies que, durant la seva vida, van romadre desconegudes. Fins que l'atzar va fer possible que, uns anys després de la seva mort, fossim afortunats i poguéssim conèixer la seva fantàstica obra. Una dona excèntrica amb un punt de vista particular. 

M'he inspirat en una de les seves fotografies per escriure aquest relat.

October 31, 1954. New York, NY    [VM1954W03413-05-MC]

La calidesa de la llum del sol ens atreu, com arnes que s’apropen perillosament a una bombeta cremant. Encisades, esperem el nostre torn, com cada setmana. 

Avui porto el meu maletí color plata, on hi guardo trossos de la meva vida, ben diferent de les bosses avorrides de les altres. I m’he posat el meu millor vestit i el barret de Lord Stamp&Taylor. Ens arrenglerem, totes ben empolainades. I mirem la gran portalada.

Avui vindrà. És el nostre aniversari de casament i mai no se n’oblida: sempre em compra clavellines vermelles, d’aquelles que són com la seda i, quan les toques, sembla que t’acaronin l’ànima. 

Però tant se val si no em du les flors. Ara mateix, tampoc sabria on col·locar-les.

Estreno el Rouge Rouge als llavis. És ben vermell, brillant i té un sabor tan dolç que no puc evitar llepar-me’l, poc a poc. Hauré de treure la barra del maletí, amb cura que no em caigui, i pintar-me una mica més. Encara que, sense mirall, segurament em quedarà ben tort. 

Però tant se val. Això a en James li és igual perquè m’estima. Molt.

La Mary, la de l’abric beige, ha començat a cantar i jo això no ho puc sofrir. Sempre canta el mateix, sempre aquell tros de cançó insuportable: Maria, Maria, I just met a girl named Maria. And suddenly that name will never be the same to me. I ho repeteix deu, vint, trenta vegades, fins que, de sobte, emmudeix i ja no diu res més en tot el dia.

Però tant se val si la Mary parla o no, si canta o no. Seguirem aquí dempeus, al sol, mirant la gran portalada. Esperant.

Començo a estar cansada i em sembla que les altres també ho estan. El sol em crema la cara i les sabates em fan mal. No sé quanta estona fa que som aquí: deu minuts, trenta, dues hores? Darrerament, el temps no té gaire sentit, se m’escola entre els dits i no puc comptar-lo bé. 

Si, potser ara sí que m’he passat massa estona al sol. En James es deu haver perdut, com aquella vegada durant el viatge de nuvis quan va agafar la carretera equivocada i varem aparèixer on no ens esperava ningú. Jo estava aterrida perquè el motel de Philadelphia on vam fer nit es deia Ramada Inn i, no se perquè, aquell nom em feia por i em vaig passar la nit plorant. Ell em deia no passa res, no passa res i a l’endemà li vaig demanar de tornar a casa i tot va ser molt millor. Crec que va anar així.

La ma enguantada em sua i el maletí em pesa. La Mary ja ha marxat. Potser jo també hauria de marxar, si no, aviat vindrà la Gertrude i dirà que agafaré una insolació o que em torraré com un gall d’indi al forn. Ves, quines coses de dir! Una insolació, jo, que porto el millor barret protector que existeix, d’aquells que venen als magatzems Lord & Taylor de la Cinquena Avinguda. El millor del millor, sens dubte.

La Gertrude ja ha arribat. S’ha acabat el temps. Cada vegada em sembla més curta l’estona que m’estic aquí, al sol i, en canvi, em sento tan acalorada que és com si se’m fongués el cervell. Em diu que he de marxar i que potser el proper dia en James sí vindrà. 

Però tant se val perquè llavors ja no serà el nostre aniversari.

Al maletí hi duc la darrera carta d’en James. Una que em va escriure fa temps, que deia has de ser forta i mirar de recuperar-te per mi, pels nens i tornar a casa. I jo ho vull fer tot això, si més no, provo de fer-ho cada dia, encara que no m’és gens fàcil. 

Els meus peus són de plom i no em puc moure, em recolzo a la paret bullent i deixo el maletí a terra, ben a poc a poc, no fos cas que se’m trenqués el que hi duc dins i ja mai més pogués ser forta ni recuperar-me per ell i pels nens. Em trec les sabates, agafo el maletí i segueixo la Gertrude que camina davant meu com si fes saltirons amb els seus esclops blancs. Em somriu i va dient au va, que per avui ja n’hi ha prou. 

Pujo les escales amb les sabates a una mà i el maletí a l’altra, suada i amb el barret de Lord & Taylor mig tort. Ja no queda ni rastre de Rouge Rouge als meus llavis, me’ls noto ressecs i inflats com dos globus tibants. 

Sí, me l’he de tornar a llegir, la carta d’en James; no voldria pas oblidar el que he de fer per tornar aviat a casa. De vegades, no ho recordo.

I, sense esma, seguint la Gertrude, passo sota el rètol de l’entrada on diu Pavelló de dones Saint Catherine i sé que aquesta nit tampoc no dormiré perquè aquest nom em fa por i sempre tinc moltes ganes de plorar i en James no hi és. I, segurament, mai més no tornarà. 

Però tant se val, perquè tampoc recordo la seva cara.

Cor ardent

Sempre havies dit que no volies cap cerimònia religiosa. Les teves cendres s’havien d’enterrar a la Vall del Corb, aquell raconet de la Garrotxa que tan estimaves. Formar part d’aquella terra negre, aspra i porosa i ser dins d’aquell volcà apagat des de feia milers d’anys però que - tu ho sabies molt bé - encara conservava el cor ardent. 

 

I t’agradava definir-te com a olotina d’adopció. No perquè et sentissis adoptada per la ciutat, no: l’havies adoptat tu a ella. Una ciutat per a la teva segona naixença, on solcar nous camins en la teva maduresa. T’acompanyava l’amor d’un home amb qui vas obrir-te a un món de sensacions, embolcallat per tots els tons del verd, per la pluja i la música de les sardanes. “La meva joventut de veritat”, em deies. La que havia estat molt més real que la viscuda en la trista grisor de la Barcelona dels anys trenta. Sí, recordo molt bé com m’ho explicaves en aquelles tardes al teu pis del carrer de les Moles.

Però ara sóc aquí, en el teu comiat, enmig d’una claror matisada per les fulles dels faigs, sentint la remor d’una petita font. El so de l’aigua caient dolça i mansament, com acaronant les pedres, és la música que ens acompanya. I em pregunto quina millor música podria haver desitjat per a aquest moment.

Miro al cel i recordo, obligant-me a fer-ho, que ella ja no hi és, i em puja un nus a la gola i sé que he de dir unes paraules, perquè li dec, perquè cal.

Jo, la néta gran, tantes vegades la confident. L’àvia, l’esperit lliure que va ser, el seu cor ardent, definitivament deslliurat de les cadenes que la malaltia i la vellesa li havien imposat.

I per fi, respiro fons i dic les paraules:  diuen que ningú mor si roman en el record dels vius, d’una manera o altra.  I sabeu? l’àvia no ha mort. El seu cor ardent és ben viu dins meu i segueix bategant en tot allò que intento transmetre-li al meu fill cada dia.