L'abandó

Aquell dia, al matí, la Júlia, la meva germana de quatre anys, va caure i es va fer mal... però va ser sense voler. En realitat, va ser ella qui em va demanar que la “fes rodar”.

“Rodar” era un joc que ens havíem inventat feia poc i que consistia a agafar-la per les mans i aixecar-la fent-la voleiar donant voltes. Era tan menudeta i pesava tan poc, que jo, que tampoc era una gran cosa, la podia fer volar força estona. I aquell dissabte - recordo perfectament que era dissabte perquè era el dia en que feien el Ball de Festa Major a l’envelat i sempre ho fan en dissabte -, doncs aquell dissabte, deia, potser havia esmorzat millor que mai perquè vaig tenir a la Júlia donant voltes i més voltes fins que no vaig poder més.

I, és clar, quan la vaig deixar a terra, entre rialles i crits de “més, més”, va començar a fer tentines, talment com si estigués beguda, va donar tres passes insegures i va caure de cap contra el canto del moblet de costura de l’àvia. I pam! cop al cap, plors i xiscles, i, com a resultat, un nyanyo considerable.

La meva mare, que feinejava a la cuina, va venir corrents amb el drap a la mà, alertada pels crits que no paraven. Així que, després de calmar a la Júlia, posar-li un mica d’aigua al nyanyo, i esbrinar l’origen del l’accident, em cau una bronca monumental per ser tan irresponsable-i-poca-solta i un ja-ets-massa-gran-per-aquestes-tonteries. També hi ha va haver un amenaçant quan-vingui-ton-pare-ja veuràs.

No cal dir que el dinar va ser terrible. La Júlia, de tant en tant, encara sanglotava, instal·lada en una posició de poder sobre mi, que va intentar dilatar tot el possible forçant algun esgarip i tocant-se el nyanyo amb cara de dolor. El meu pare brandava el cap com dient “què en farem d’aquesta delinqüent en potència”. La meva mare ni em mirava.

Em sentia molt malament. Havia decebut i ferit tothom i, condemnada a l’ostracisme, em vaig tancar a la meva habitació tota la tarda (ni tan sols vaig sortir per veure el meu programa preferit del televisió, que la Júlia sí que va gaudir estirada al sofà i sense recordar ja el motiu d’aquell desgavell familiar).

Al vespre tampoc vaig sortir per sopar i, finalment, em vaig adormir vestida sobre el llit, amb el coixí xop per les llàgrimes.

Cap a les tres de la matinada, de sobte, em desperto espantada per un sorolls com de música llunyana. La meva germana dormia tranquil·la al seu llit i, fins i tot, semblava estar tenint un somni força agradable, per com somreia.

Vaig tenir una sensació estranya i, no sé ben bé perquè, vaig córrer a l’habitació dels meus pares. No hi eren. Se’m va encongir el cor mentre el meu cap bullia buscant el motiu d’aquella absència. Potser havien sortit a comprar. No, no pot ser, a aquestes hores les botigues no estan obertes. A casa de la tieta? Tampoc, els tiets són fora, de vacances. Sempre marxen per la Festa Major... I així fins trobar mil i un motius, tots impossibles, tots descartats.

De sobte, vaig recordar... Feia només unes hores havia decebut els meus pares, havia fet mal a la meva germana, tothom ja sabia el tipus de nena monstruosa que podia arribar a ser. Se n’havien adonat per fi. I no mereixia tenir aquella família. Sí, era això, els meus pares ja no volien tenir-me per filla i m’havien abandonat. Oh! No pot ser, això és terrible. Tornaran, segur, m’ho estic imaginant tot... El que no m’acabava de quadrar era que també havien abandonat la meva germana que era la víctima i no el botxí, el botxí era jo!

L’única solució que se’m va ocórrer va ser demanar aixopluc a casa dels veïns del davant. La senyora Maria i el seu marit sempre ens feien petits obsequis i, de vegades, ens havien convidat a berenar a casa seva... Segurament ells sí que em voldrien, m’acollirien de bon grat (bé, a mi i a la meva germana).

Corro a l’habitació per despertar la Júlia i dir-li que els pares no hi són. Es posa a plorar i intento calmar-la com puc... per poca estona, perquè jo també començo a plorar, i ben fort.

Quan trucàvem a la porta dels veïns gairebé ja devien ser les quatre de la matinada. La cara de la senyora Maria en obrir i la dels pares apareixent al replà de l’escala tot sortint de l’ascensor i veient-nos allà plorant i demanant a la senyora Maria d’entrar a casa seva, són dignes de ser relatats en una altra història.

Després de disculpar-se amb la senyora Maria, i mentre entràvem a casa, tots una mica més alleujats, vaig sentir com la meva mare li deia al meu pare: “Veus, Manel? Ja t’havia dit que no era bona idea baixar a l’envelat a ballar i deixar les nenes dormint! “

_________________________________________________________

El meu agraïment a l'Alba Orra, per cedir-me el seu record i permetre'm reciclar-lo.

Fotografia: August Sander, 1930

Por

Aquell estiu ho tenia clar.

Vaig decidir que acceptaria totes les propostes de nous jocs i d’aventures que em proposessin. S’havia acabat allò de ser la nena de “Can Fanga”, poruga, de la que tothom se’n reia perquè parlava amb la boca molt oberta i s’arrugava a la primera de canvi. Havia de fer com ells, parlar com ells. Pujar als arbres, recollir fulles de morera per alimentar als cucs de seda (eeecss!), tirar-me a la part fonda del riu, dir “la meu mare” i no “la meva mare”. Tot per sentir-me una més, per ser una olotina-valenta-atrevida com les altres.

Cada proposta era un nou repte que, amb esforç, anava superant. Estava contenta: dia a dia em veia més acceptada, més integrada. I ja no tenia tanta por.

Fins aquell dia.

Pel matí, un dels nois del grup, el que era el més gran i el que a mi, secretament, més m’agradava, va proposar una nova aventura: una  excursió fins a la fàbrica abandonada i, un cop allà, entrar-hi. Duríem entrepans per berenar i vaig pensar que demanaria a l’àvia que me’l fes de gelea de tres colors, d’aquella tan bona i que la mare, a Barcelona, no comprava mai. El pla era fantàstic.

A l’hora convinguda ens vam trobar al llindar de la carretera que menava als afores de la ciutat i, entre corredisses i rialles, vam fer el camí fins albirar la gran fàbrica, enorme, fosca, amb els finestrals de vidres trencats per les pedrades. Una porta lateral de fusta, mig podrida per l’excés d’humitat i pels anys d’abandonament,  havia cedit i deixava una escletxa prou ampla perquè tots ens hi esmunyíssim dins.

I un cop allà, la foscor més absoluta, tan sols esquitxada en alguns racons pels febles rajos de llum que s’escolava pels finestrals, massa amunt per il·luminar un lloc tan immens. Poc a poc avançàvem quasi a les palpentes, sense saber ben bé què ens podíem esperar. Alguns ens agafàvem de les mans, mentre que altres feien el fatxenda i s’empentaven  enmig de crits i esgarips que retrunyien en la buidor de l’espai.

Caminàvem pels passadissos de la fàbrica, entre el que semblaven uns prestatges altíssims en els que reposaven objectes informes... fins que vaig tocar-ne un, sense voler: un objecte dur i fred semblant a la mà d’un mort, amb dits i tot.  Vaig fer un crit mig ofegat.

De sobte, ho vàrem veure: estàvem envoltats de braços, cames amputades, cossos a mig fer, caps i bustos amb cares de patiment,  tots ben blancs, d’un blanc grisós, com esvaït. La fàbrica era plena d’objectes d’imatgeria religiosa mig trencats o a mig fer però amb la capacitat d’aterrir ben sencera. A partir d’aquell moment tot van ser corredisses per veure qui arribava abans a la porta de fusta podrida que ens havia permès entrar i que, ara, semblava que ens volia fer difícil trobar-la i sortir.

Panteixant i excitats per la por i pels nostres propis xiscles, vam aconseguir fer cap a la llum de la tarda,  que ens va acollir, càlida.

Asseguts a la gespa que envoltava l’edifici i ja més encalmats, vam concloure que, definitivament, havia estat la millor aventura de tot l’estiu.

Tots havíem gaudit de l’esfereïdora experiència, de l’excitació que la por ens havia provocat i d’aquella barreja de plaer i dolor que només el terror i el sexe poden conjurar. Havia tingut por, un cop més, però era una por diferent, una por que m’unia a la resta dels meus companys. Una por que em definia, ara ja del tot,  com una més del grup.

Al cap de pocs dies hi vam tornar, més coneixedors del que buscàvem i del que podíem trobar. Vam explorar tota la fàbrica, de dalt a baix, juganers, amb la confiança de qui trepitja terreny conegut.  I va ser aquell dia que em vaig endur la mare de Déu, una imatge petita que vaig pintar a casa de l’àvia amb colors ben vius perquè perdés aquella blancor mortuòria i que, quaranta anys després, encara conservo. Quan la miro, no puc evitar que un eco llunyà d’aquella por encara em recorri l’espinada.

_______________________________________________________

Fotografia: @Cumclavis