Aquest relat va guanyar el Premi Lletres de dones de relats curs dels Premis Literaris Homilies d'Organyà 2016
Per a què ho llegeixis quan siguis gran
De nom, Ponça,
perquè la padrina se’n deia i cal que la menuda el dugui també. A la família,
la tradició d’anomenar així les nenes ve de molt lluny, segons diuen. Es
remunta a quan els rebesavis van fer cap a la vall i allà, envoltats de
muntanyes escarpades i xops fins al moll de l’os, s’hi van aixoplugar per no
moure-s’hi més. Perquè llavors plovia molt, i molt fort, i el torrent corria
ufanós, no pas com ara que és tot pedres i fullam marcit.
Aquest nom li
farà bé, li van dir a la mare. I és que els noms fan les persones i amb un de
fort i eixerit el camí costerut de la vida pot ser un xic més planer.
Però la seva és
casa petita i amb prou feines se’n surten per poder menjar. Ara, que s’han quedat
soles, encara se’ls fa més difícil. Però qui dia passa, any empeny, com deia el
pare.
La Ponça sempre el
recorda fent l’arri, arri, tatanet i ella volant sobre els seus genolls. Però en
té d’altres de records del pare, més tristos. Com quan el veia ajagut al llit, desmanegat,
amb el cos llarg i blanc com una estàtua de guix. I tot de sangoneres negres i
llefiscoses arrapades als braços. Al cap d’un temps, ja no hi va ser mai més i
la mare plorava dia i nit. I no ho ha deixat de fer, que encara que sigui
fluixet i d’amagat, ella ho sap.
Atrevida i
feréstega com és, de ben xica, ja fa la seva, que la mare prou feina té en
menar la casa i l’hort. En una llar sense home cal ser d’una fusta ben forta, i
més perquè es vegi bé des de fora, perquè forta, amb home o sense, una dona
sempre ho ha de ser.
I no juga mai amb
nines. Corre pel bosc o per la llera resseca del riu. No s’esporugueix per res.
Puja als arbres, baixa pels barrancs, sempre amb els genolls repelats i amb el delit
de conèixer tot allò que s’amaga. La mare se la mira i se’n fa creus: d’on ha
sortit aquest argent viu? I tan tossuda com és!
Algun
dia no em tornarà a casa –pensa amb una tristesa que se li fon als ulls–. Llavors
li demana que l'ajudi amb les feines, a veure si s’apaivaga una mica. La nena
se la mira, múrria, sense entendre perquè el món li va tant a contrapèl i li
diu si, mare i s’asseu a cosir o a pelar trumfos per a l’escudella. S’hi dedica,
concentrada, fins acabar, però amb el cap posat en mil cabòries que s’imagina
molt lluny de la vall, muntanyes enllà.
Perquè en té
moltes de ganes de sortir al món. La casa, el bosc i fins i tot les muntanyes
que tant s’estima se li fan petits de massa coneguts. Però la mare no ho entén:
–Què hi has
d’anar a buscar al món, beneita? A casa hi ha prou feina per a dues dones i més
que n’hi haguessin! Una noia com cal s’està a casa i fa el que li manen, sents?
I la tiba cada
cop més, buscant-li totes les obligacions possibles o li demana que l’acompanyi
a missa o que li faci una frega a les cames amb alcohol de timó. I la Ponça,
reclosa a desgrat, es va ensopint dia a dia, any rere any. Si la miren des de
fora, sembla com si s’anés amansint. Però només ella sap que, en el fons del
seu cor, ben amagada, encara hi viu la guspira que la manté viva: l’esperança
que, algun dia, el que hi ha més enllà de les muntanyes serà seu.
