dissabte, 27 de novembre del 2010

Homes bojos i dones "desquiciades"


Reconec que el primer que em va cridar l’atenció de Diario de una ama de casa desquiciada (Sue Kaufman) va ser la portada: la dona que hi apareixia era exactament igual que la Betty Draper, una de les protagonistes de la sèrie Mad Men (emesa per la cadena americana AMC i creada per Matthew Weinner, a la qual estic absolutament enganxada).

La protagonista de Diario…, Tina Balser, esposa d’un advocat d’èxit a Manhattan i mare de dues filles meravelloses té una vida suposadament idíl.lica. Però en realitat la vida de la Tina és un garbuix d’obsessions, fòbies i problemes, i arrossega certa neurosi des de fa anys (neurosi que és presumptament tractada per un senyor psicoanalista que l’ajuda a emprendre el camí que realment li “pertoca”: el d’esposa, mare i mestressa de casa impecable). Malgrat la seva fragilitat psicològica, la Tina és una dona intel.ligent que és capaç de fer de la seva vida un espectacle i d’en riure-se’n d’ella mateixa. La novel.la s’estructura en forma d’un diari (o millor, com la pròpia Tina anomena: d’un informe) que la protagonista decideix dur en secret per tal de posar negre sobre blanc els seus pensaments i vivències més íntims i inconfessables.

El Diario de un ama de casa desquiciada ens mostra com de solitària pot resultar una vida aparentment feliç: les contrarietats que es pateixen cada dia poden arribar a esdevenir malsons dels quals no ens podem deslliurar, com li passa a la Tina: les seves filles, el seu marit i, fins i tot, la seva gossa, poden trastornar-la fins fer-li perdre el control de sí mateixa.

Es veu que en Matthew Weiner, el creador de Mad Men, fa llegir a les seves guionistes (de majoria femenina) un seguit de novel.les per inspirar la sèrie. Per exemple, les va obligar a llegir 'La mística femenina' (Betty Fridan) per entendre a Betty Draper, i a l’actriu January Jones, que la interpreta, li va passar la Sylvia Plath. Betty, amb moltes coses en comú amb la “desquiciada” Tina, llegeix en la ficció 'El grupo' (1963), de Mary McCarthy, sobre vuit pioneres graduades a Vassar, la universitat femenina que s’encarregava, llavors, de modelar a les futures esposes de les elits nord-americanes (universitat a la que també va assistir l’autora, Sue Kaufman).

Per tant, moltes similituds i vinculacions creuades entre els homes bojos i les dones “desquiciades”, començant per la imatge de la portada. Per mi, aquest llibre ha estat una troballa feliç que m’ha permès complementar el visionat de Mad Men i aprofundir en la realitat quotidiana d’unes dones no gaire llunyanes, per exemple, la meva mare…

_______________________________________________________________________________

diumenge, 12 de setembre del 2010

Gegants d'Olot


Avui, com cada any des de fa un temps, hem vist ballar els gegants d'Olot i la resta de la faràndula olotina. L'Arnau, a primera fila, se'ls mira amb ulls d'especialista. Gaudeix amb cadascun dels balls i personatges.

Recordo quan, a la seva edat, jo també me'ls mirava amb la mateixa il.lusió. Tan de bó una part d'aquest esguard infantil es conservés sempre.
________________________________________________________________

dimecres, 1 de setembre del 2010

Final


31 d’agost.

Final.


El darrer dia: repassar tot el viscut, recordar el que s’ha vist i gaudit, revisar les fotos, recomptar, també, el que s’ha llegit,… Guardar ben endins aquest regals. Final.
________________________________________________________________

dilluns, 30 d’agost del 2010

Mojito en bona companyia


30 d’agost.

Mojito en bona companyia.


Dia de compres. L’Arnau m’acompanya, pacient, mentre trigo molt en decidir-me entre diverses opcions en una botiga. Finalment, ens premiem amb uns mojitos (amb i sense alcohol) i unes galetes salades. De fons, la Dinah Washington ens explica què és el que fa diferent un dia: What a difference a day makes […] and the difference is you.
________________________________________________________________

diumenge, 29 d’agost del 2010

Balmes



29 d’agost.

Balmes.


Carrer Balmes (Barcelona). Aquest darrer diumenge del mes d’agost, el carrer quasi desert. En un parell de dies canviarà radicalment… i jo també.
__________________________________________________________________

dissabte, 28 d’agost del 2010

Hibiscus


28 d'agost.

Hibiscus.

I al jardí, l'hibiscus floreix tot esperant la fi de l'estiu.

_______________________________________________________________

divendres, 27 d’agost del 2010

La libertad no es gratis


27 d’agost.

La libertad no es gratis.

Aquest és el lema dels okupes que viuen a l’edifici de la cantonada de Comte d'Urgell amb Floridablanca a Barcelona. Segurament han hagut de pagar preus força elevats per la seva llibertat (i no precisamente en euros).
_____________________________________________________________

Font de la carretera



26 d’agost.

Font de la carretera.


Oliana (Alt Urgell). En una plaça força acollidora (tot i estar a peu de carretera) hi trobem aquesta font, on unes carotes de boca petita ofereixen aigua al viatger.
_________________________________________________________________

dimecres, 25 d’agost del 2010

Sant Climent


25 d’agost.

Sant Climent.
Coll de Nargó (Alt Urgell).
Sant Climent, bella església romànica (segle X), petita, molt recollida i molt poc il.luminada. Un cop dins, és fàcil imaginar la por d’aquella gent que esperava la fi de món per a l’any 1.000.
_________________________________________________________________

dimarts, 24 d’agost del 2010

Contrastos


24 d’agost.

Contrastos.
Església de Sant Andreu (Oliana, Alt Urgell).

Del sud al nord. De la cal a la pedra. De l’Atlàntic al Prepirineu.
_____________________________________________________________

Diables



23 d’agost.

Diables.


Festa major de Sitges 2010. Els diables de la colla jove es preparen per a l’acció. Explosió de colors i foc… olor de pòlvora.

_______________________________________________________________

diumenge, 22 d’agost del 2010

Cotufa cartayesa



22 d’agost.

Cotufa cartayesa.

Un dels plats típics de Cartaya (Huelva) és la Cotufa. Es tracta d’una recepta deliciosa i ben senzilla (aparentment): prebots vermells escalibats i marinats (els ingredients del marinat són el secret més ben guardat i, de ben segur, l’element que dóna el toc especial al plat), all picadet, ceba i tonyina de Huelva. Tot ben barrejat amb oli, vinagre i una mica de cilantro. La imatge parla per si mateixa…
________________________________________________________________

Tio Pepe

21 d’agost.

Tio Pepe.


Viatjant per Andalusia: toros i… Tio Pepe.


____________________________________________________________

dissabte, 21 d’agost del 2010

L'estètica de l'atzar



20 d’agost.

L’estètica de l’atzar.


Blaus diversos en aquesta casa de Luz de Tavira (Portugal). Sembla que el senyal de trànsit hagi estat col.locat amb la intenció de combinar també amb el color de la casa. De vegades, l’atzar pot tenir un resultat d’allò més estètic.
_______________________________________________________________

dijous, 19 d’agost del 2010

Mario


19 d’agost.

Mario.


En Mario és el venedor de bolinhas de la platja de la Ilha de Tavira. Incansable i de bon humor, recorre la sorra d’aquesta llarga platja, anunciant la seva mercaderia amb un crit característic (sembla que porta fent-ho des de que era un nen).
En certa manera, en Mario és un self made man. S'ha creat el seu propi personatge, se'l creu i el treballa cada dia: els shorts, la samarreta i la gorra de visera blancs, les ulleres rodones, la seva manera d’entonar l’anunci de la venda de bolinhes, el somriure sempre a la boca... Fins i tot du tatuada a la cama esquerra la seva pròpia caricatura (que també apareix a la samarreta i la gorra). Tot un personatge, que se’ns ha fet entranyable.
________________________________________________________________

dimecres, 18 d’agost del 2010

Petxines


18 d’agost.

Petxines.


Les petxines de la platja, en la seva senzillesa, petits tresors per ulls infantils.


D'un altre temps



17 d’agost.

D’un altre temps.


Alguns indrets, espais i objectes pels quals passegem o observem aquest estiu a l’Algarve semblen extrets d’un altre temps. Avui, a un racó de Cancela Velha, una moto (amb el seu casc) semblen haver estat abduïts dels anys seixanta cap a l’actualitat.
___________________________________________________________________

dilluns, 16 d’agost del 2010

Des de la meva tovallola



16 d’agost.

Des de la meva tovallola.

Avui, des de la meva tovallola, veig aquesta ombrel.la natural que deixa passar el sol a través de les seves fulles i penso que, en aquest moment, sóc feliç.
________________________________________________________________

diumenge, 15 d’agost del 2010

Quina hora és?


15 d'agost.

Quina hora és?

___________________________________________________________

dissabte, 14 d’agost del 2010

Finestra kitsch



14 d’agost.

Finestra kitsch.


Santa Luzia (Tavira - Portugal). La finestra d’una caseta de pescadors llueix un toc kitsch, d’estètica naïf.
_________________________________________________________________

divendres, 13 d’agost del 2010

Desordre

13 d’agost.

Desordre.


Una botiga a Faro (Portugal). Noves tècniques d’aparadorisme, potser?


___________________________________________________________________

dijous, 12 d’agost del 2010

Praia de Marinha


12 d’agost.

Praia de Marinha.

La praia de Marinha a Carvoeiro (Portugal). Diuen que és una de les platjes més belles del món…
_______________________________________________________________

Monstruos y residuos



11 d’agost.

Monstruos y residuos.


Sin comentarios…

_______________________________________________________________

dimarts, 10 d’agost del 2010

Flor a la sorra


10 d’agost.

Flor a la sorra.


De l’àrid més dur també pot néixer un bri de bellesa.
______________________________________________________________

Travessa do compromisso


9 d’agost.

Travessa do compromisso.


A Olhâo (Portugal) hi ha un carrer dedicat al compromís. Conexia carrers dedicats a la llibertat, a l’amor, … però no al compromís. Bé, és un bon començament, oi?
__________________________________________________________________

diumenge, 8 d’agost del 2010

Xemeneies a Cachopo


8 d’agost.

Xemeneies a Cachopo.


Cachopo, un preciós poblet de l’interior de l’Algarve (Portugal), de casetes acolorides i església d’un blanc immaculat i solemne, també llueix unes xemeneies així de florides.
__________________________________________________________________

Bolinhas


7 d’agost.

Bolinhas.


Les bolinhas són un pastissos ensucrats [una barreja entre briox i fartó] que ofereixen venedors ambulants a les platges del sud de Portugal. Les duen dins uns cistells de vímet amb tapa i les porten fins a la platja en uns carrets especials, com els de la foto. Delicioses!
______________________________________________________________

dissabte, 7 d’agost del 2010

Les llambordes de Tavira



6 d’agost.

Les llambordes de Tavira.


Mentre passegem per la nit de Tavira (Portugal), sobre les llambordes, un gatet negre sembla esperar alguna cosa…


_________________________________________________________________

divendres, 6 d’agost del 2010

Aprenent a jugar al billar



5 d’agost.

Aprenent a jugar al billar.

Els inicis de qualsevol cosa sempre són difícils i més quan es tracta de combinar destresa amb punteria… tot un repte per a l’Arnau.


________________________________________________________________

dimecres, 4 d’agost del 2010

La violinista i el gat espantat


4 d’agost.

La violinista i el gat espantat.


Una de les parets que envolta la Escuela de Arte de Mérida (Badajoz) està plena de grafittis molt aconseguits. M’atrau l’atenció aquesta violinista que mira a l’espectador/a i que, a jutjar per la reacció del gat als seus peus, no deu reeixir gaire en la seva interpretació…

________________________________________________________________

dimarts, 3 d’agost del 2010

Vermell Lolita

3 d’agost.

Vermell Lolita.

El color de l’esmalt d’ungles per als peus ha de ser ben evident, s’ha de notar. I millor si, en lloc d’ungles, semblen gotetes sanguines… quin morbo…


________________________________________________________________

dilluns, 2 d’agost del 2010

Alienígena a la Ronda Sant Pau

2 d’agost.

Alienígena a la Ronda Sant Pau.

Fent el turista per Barcelona, descobrim un alienígena que ens observa des d’un balcó de la Ronda Sant Pau…


________________________________________________________________

diumenge, 1 d’agost del 2010

Un projecte per a l'agost: 31 imatges X 31 dies


1 d'agost.

Per estrenar.

La Júlia té unes manetes i uns peuets nous, per estrenar.

Tantes coses per agafar i acaronar, tants llocs per trepitjar, mil petjades per donar…
________________________________________________________________

diumenge, 20 de juny del 2010

Nit de Sant Joan

Ja es nota a l’ambient: s’apropa la nit de Sant Joan. Una nit màgica que m’evoca records. De la meva infantesa. Les seves olors…

L’olor de la coca que la iaia feia i que, sempre, quedava una mica cremada per sota. Deliciosa.

L‘olor dels petards: de les piules, els coets, les bombetes, i tot el material pirotècnic que el meu pare comprava tot i les queixes de cada any de la mare:“Aquest és el darrer any, Joan, ja n’hi ha prou de gastar tants diners per cremar!!”.

I del fum de les fogueres als xamfrans de l’Eixample, al meu barri, el Barri de Sant Antoni, que s’alçaven ufanoses fins l’arribada dels bombers que, entre els xiulets de desaprovació de tots els presents, apagaven el perill d’unes flames massa altes. Sempre, no sé com, un cotxe acabava socarrimat dins d’alguna de les fogueres.

I el record d’una veu, que de ben petita he escoltat a casa i que vaig aprende a estimar. I d’una cançó que la mare sempre posava al “tocadiscos” i que m’estremeix cada cop que l’escolto, perquè hi veig al pare entre els “nanos” collint llenya pel carrer, corrent en una nit com aquesta, una “Nit de Sant Joan”.

"Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan."

dilluns, 24 de maig del 2010

El xal

Amb El xal, l’escriptora Cynthia Ozick, aborda els camps d’extermini nazis en tot l’horror de la seva immediatesa. S’inspira en un testimoni indirecte, un llibre en el que William Shirer relata com en els camps els infants eren llençats contra els filats elèctrics.

La Rosa Lublin, una supervivent de l’Holocaust, es troba a Miami trenta anys després de presenciar la mort de la seva filla Magda, llençada contra el filat per un soldat alemany. La Rosa no se sent viva, trancorre pels seus dies com un reflex llunyà d’ella mateixa i conserva, a tall de fetitx i símbol de la memòria, el xal que envoltava la seva petita filla quan va morir. L’ànima de la Rosa, la seva identitat en el món, resta absolutament determinada pel que ha viscut en un indret sense pietat, envoltat de mort.


Transcric a continuació un dels fragments més terribles, i no per això menys bells, d'El Xal. Un perla literària de ràpida i colpidora lectura. Indispensable.

“De cop i volta la Magda va volar pels aires. […] Semblava una papallona que anava a posar-se en una parra d’argent. I en el moment en què el cap rodó, les cames com llapis, la panxa com un globus i els braços en ziga-zaga van estampar-se contra la tanca, les veus de l’acer van enfollir bramant i ordenant la Rosa que corregués […] però evidentment la Rosa no les va obeir. Es va quedar quieta, perquè si corria li dispararien, i si mirava de recollir les restes del cos de la Magda li dispararien, i si deixava anar l’udol que ara pujava per l’escala del seu esquelet, li dispararien; així doncs, va agafar el xal de la Magda i se’l va anar ficant a la boca, poc a poc, omplint-la del tot, fins que es va empassar l’udol del llop i va tastar la canyella i la profunditat d’ametlla de la saliva de la Magda; i la Rosa va beure el xal de la Magda fins que va quedar sec.”
________________________________________________

dijous, 13 de maig del 2010

Make it mine

Jason Mraz nos inspira un nuevo fin de semana, alegre, positivo, cálido... que promete de verdad ser el inicio de la primavera (¿será cierto?).
Make it mine. Haz mio, tuyo, tu sueño.



diumenge, 9 de maig del 2010

Un cop d’ull a 10 blocs

L’Anna Cabañas (Amblletradepal) ha inclòs el meu bloc en un post-meme que es titula “Perquè s’ho valen” juntament amb altres nou (9) blocs més.

M’honora ser una de les “nominades” i li agraeixo molt a l’Anna aquesta menció tan inesperada. mnk@ és un bloc molt jove que va creixent a batzegades, tímidament i apassionadament. Per mi ha estat una sorpresa que una blocaire amb solera com l’Anna considerés que el meu bloc “s’ho val”.

Sembla que això dels memes consisteix en seguir la cadena i, per fer-ho, cal que jo seleccioni també 10 blocs als quals valgui la pena “fer una ullada”. Tot un repte que entomo amb molt de respecte. Aquí van:

Vampiriadeprofundis és el bloc d’en Dampyr, enigmàtic i atractiu personatge que ens nodreix de literatura i cinema de vampirs. Bons comentaris literaris, bones recomanacions i un disseny espectacular, d’un gust exquisit. Un bloc per mossegar a gust

Boquitas pintadas. Diario intelectual desprejuiciado. L’autora, Noemí Pastor, es defineix a sí mateixa dient, entre altres coses: … Veo mucho la tele y me gusta, lo cual me despoja de todo prestigio intelectual. Mis conocimientos son limitados, pero mi ignorancia es infinita. M’encanta l’estil de la Noemí: és incisiva, amb un sentit de l’humor intel.ligent, rápida i ocurrent, culta. Els seus posts sempre tenen la meravellosa propietat de fer-me somriure i, fins i tot, riure.

365 contes. 365 contes, de 365 paraules màxim, com 365 dies té un any. Aquesta fantàstica idea de la Bajoqueta està a punt de ser una realitat i ja n’hi manquen tan sols 15 contes per fer els 365, de molts diversos autors i autores, en català i castellà i sempre amb un màxim de 365 paraules. Una idea genial que ha rebut un premi a “millor iniciativa blocaire 2009”.

Lecturas errantes, el bloc d’en Lluís Salvador, lector empedreït a jutjar pel ritme en què publica els seus comentaris i critiques literàries (actualitza el bloc el dilluns, dimecres i divendres). Crítica literària i cinematogràfica de qualitat.

El espíritu de los cínicos. En aquest bloc, Salles, un jove (joveníssim) publicista digital, mostra alguns dels seus treballs, divertits, actuals i de molta qualitat. Fer una ullada a aquest bloc “desintoxica” la mirada.

Antena de papallona, de la periodista Marta M.Q. Petits relats, comentaris de llibres i pel.lícules molt ben quallats. Mosaic literari que deixa entreveure una sensibilitat extraordinària.

Alberto Montt en dosis diarias. Mire sin compromiso y si le gusta, vuelva. I s’hi torna, sí. Humor intel.ligent per fer una aturada cada dia (o quasi), un parèntesi en l’activitat diària.

El racó de la paraula d’en Cesc Serrahima, que s’autodefineix com lliurepensador, racional, lletraferit, és un bon espai de crítica literària i opinió política. En Cesc parla sense embuts i de manera molt lúcida. Val molt la pena fer un volt pel seu bloc.

El joven Lovecraft. Bloc del còmic del mateix nom que recrea en clau d’humor la vida de l’escriptor H.P. Lovecraft. L’autor, Cisne Negro, un humanista finisecular, ens regala amb algunes tires del còmic, seleccionades i exquisides.

Llibres llegits i per llegir. És un bloc dedicat al món dels llibres, … Els comentaris que l’autora (Kweilan) fa dels llibres que llegeix són teixits amb molta habilitat amb experiències personals, pensaments i sentiments. Un bloc que desprén calidesa.
________________________________________________________________________

dilluns, 19 d’abril del 2010

Utopies per a l'esperit

Ahir al vespre vaig alimentar l’esperit. Em vaig nodrir amb en Jordi Savall, Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya en un concert que es va oferir a l’Auditori de Barcelona. Tot un luxe pels sentits.

El títol: El Testament de J.S. Bach. Missa en Si menor. I per què el Testament? Doncs perquè aquesta obra, juntament amb l’Ofrena Musical i l’Art de la Fuga, vàren ser les darreres que en Bach va compondre i són considerades com el seu testament musical. De fet, la primera execució de la Missa en Si menor va tenir lloc a finals del 1749, pocs mesos abans de la mort del compositor.

I també un altre detall: el títol del cicle de concerts en què s’emmarca aquest és El so original: Les utopies, perquè, en paraules de Jordi Savall, aquesta Missa es pot considerar una de les utopies musicals més remarcables: “una missa catòlica que va ser composada per un luterà, que no es pot encabir en cap de les litúrgies d’aquestes dues creences, però certament, és una de les obres majors de tots els temps”.

Conec bé aquesta Missa. De fet, l’escolto sovint, juntament amb altres obres de J.S. Bach. Però ahir, el que jo havia escoltat fins ara (sempre en Cds) es va veure infinitament millorat i re-creat per l’execució dels instruments originals barrocs del Concert des Nations (que donen a aquestes obres un so modest i natural, autèntic, en comparació amb la brillantor exagerada i artificial de les orquestres simfòniques actuals) i per la intepretació del cor i dels solistes (especialment la del Contratenor). Van ser moments, com deia, d’aliment espiritual. Moments en què sembla que tot s’aturi i, per instants, tan sols existeix aquell so del violí, aquella bella combinació de notes en la veu del solista… i t’eleves, molt i molt alt. Si més no és aquesta la meva vivència del gaudi de la música… i quan això passa sents que, després, ja no seria gaire greu morir.

Després del concert recordava com aquella mateixa tarda havia estat repassant amb el meu fill les “Característiques dels éssers vius (els humans, els animals i les plantes): es nodreixen d’aliments, respiren, es relacionen amb el medi i es reprodueixen”. I sí, ho vaig veure clar: els humans necessitem nodrir-nos, però també d’utopies. Utopies que alimenten l’esperit, com les de Bach.

Gaudiu també vosaltres amb l'Agnus Dei, alimenteu-vos.



_________________________________________________________

dissabte, 3 d’abril del 2010

Siempre Roth

El mes de abril del año pasado incorporé una nota en Facebook titulada Philip Roth. Una bona recomanació per Sant Jordi (o per a altres moments) [Philip Roth. Una buena recomendación para Sant Jordi (o para otros momentos)]. En ella comentaba y recomendaba dos de las obras de Roth. En realidad, creo que fui tan vehemente, que le recomendaba a él enterito. Transcribo un fragmento de la nota:


Conocí a Philip Roth por azar, como se nos suelen presentar las cosas buenas de la vida... Encontré "Patrimonio" y quedé prendada por cómo ese hombre describía de modo autobiográfico la relación con su padre... amorosa pero difícil; por cómo relataba sus sentimientos hacia él, algo tan complejo pero que Roth hace que parezca tan fácil; por su sinceridad no exenta de crudeza cuando es necesario, pero también por su ternura al reconocer en su padre las debilidades pero también la fortaleza de un hombre que ha tenido que luchar duro en la vida.

Y me enganché, de un modo que me hizo desear sumergirme sin parar en todo lo que encontraba de él en las librerías de Barcelona (o de cualquier otro lugar que he visitado). Búsqueda que ha sido muy fructuosa, puesto que llevo en mi haber de lectora fiel unas 14 novelas y ensayos suyos.

He leído "Indignación", su último trabajo. Recupera en ella algunas de las constantes de sus novelas más tempranas: el chico universitario, un poco perdido, muy inteligente, pero con miedos profundos a enfrentarse a la vida. Sublime el planteamiento de alguien que, desde el "espacio de la muerte", desde la nada, se nos describe como el constante narrador de sus recuerdos, que se vé condenado (¿?) a rememorar constantemente los escasos 19 años de su existencia.



Recientemente, se ha publicado la última novela de Roth (“La humillación“). Debo decir que me ha producido cierta decepción leerla. Creo haber visto/leído en ella a un Roth en horas bajas, como replegado, sin brillo, sin esa hondura reflexiva que le carateriza. Si tuviera que definir este último trabajo con un solo concepto diría declive. Me vino a la mente antes de llegar a la mitad del libro, así, en crudo.

Un año separa ambos comentarios… y un abismo. Pero soy optimista: espero el remonte en la próxima. No dudo que lo habrá. Siempre Roth.
__________________________________________________________________

dimarts, 30 de març del 2010

Luciérnagas

Una etapa más, superada.

Hoy me siento más liviana, más ligera, más brillante… como una luciérnaga.

El resto del día se merece esta inspiradora banda sonora:


Fireflies... cause everything is never as it seems.

">

divendres, 26 de març del 2010

Tina Modotti




Puro es tu dulce nombre,
pura es tu frágil vida:
de abeja, sombra, fuego,
nieve, silencio, espuma,
de acero, línea, polen
se construyó tu férrea,
tu delgada estructura...


(Pablo Neruda)


Tina Modotti
dijo de sí misma:

“Me considero una fotógrafa y nada más. Y si mis fotografías se diferencian de otras obras que se producen en este campo es justamente porque busco producir no precisamente arte, sino fotografías honestas, sin trucos ni manipulaciones, mientras que la mayoría de los fotógrafos buscan todo el tiempo efectos artísticos o la imitación de otros medios de expresión y de eso resulta un producto híbrido que no llega a dar a la obra producida el carácter más importante que tendría que tener: la calidad fotográfica”.

Este es mi personal homenaje para Tina (la música es de
Suzanne Ciani , When love dies).




Fotografias: Tina Modotti, Edward Weston
Música: Suzanne Ciani
Video elaborado por: Mònica Pagès
__________________________________________________________

dilluns, 22 de març del 2010

Sing

Dilluns, plou... Som a l'inici de la primavera (qui ho diria) i, tot i la pluja, sembla que s'escau el renaixement d'alguna cosa... alegre.

Però si no t'inspira el dia, sempre pots cantar amb els Travis: sing, sing, sing!


<">

divendres, 19 de març del 2010

Prisa

Ese dia nació apresurado.

La apresurada ducha, que se me antojaba demasiado lenta, el champú sugerido, un secado rápido.

El desayuno, breve sabor del café con leche, demasiado caliente, abandonado en la cocina. Prisa.

El apresurado beso de mi hijo, leve roce de sus labios infantiles en el fugaz umbral de la escuela.

Muy apresurado mi paso hacia la oficina, casi volando, veloz. Mi cuerpo en feroz movimiento. Mi mente planeando sobre mil quehaceres pendientes, programando el dia, planificado tareas, compras,...

Y de pronto… cayó el telón, en forma de dolor agudo, de inesperada náusea. Cayó antes de terminar el primer Acto. Mi vida se frenó, súbita y brutalmente, sin previo aviso, en plena calle y a la luz del dia, de ese dia que nació apresurado y murió inmovilizado.

Ahora… cada dia nace apresado. Apresado en un nido de yeso, dia a dia, hora a hora, incubando mis huesos fracturados, paladeando sabores casi olvidados. Dulce presa del tiempo, mi tiempo, sin prisa.
__________________________________________________

divendres, 12 de març del 2010

Mans fredes

Ha nevat, molt. Ens envolta un ambient gèlid aquest divendres d'hivern... i no em desagrada, potser perquè acompanya la fredor que, íntimament, tenen els meus dies. Sortim del cotxe i de sobte, la seva ma petita s'esmuny de la meva per anar a retrobar una de més gran i, segurament, més càlida, la del seu pare.

- Adéu mama! - em diu mentre corre i eleva el bracet movento-lo de dreta a esquerra.

- Sobretot, no t'oblidis de posar-te els guants, que avui fa molt de fred...

- Si, si... que marxem!!! - respon ja des de tan lluny que quasi no la sento.

Torno al cotxe amb un sentiment conegut, de desassossec. Una mena de desesperança m'envaeix cada vegada que m'hi separo, dos cops al mes, en què marxa de cap de setmana amb el seu pare.

Engego el motor i avanço poc a poc en direcció nord, quasi sense esma, pel camí de sempre. Miro darrera pel retrovisor. A la seva cadireta, on encara es conserva la suau corva del seu cos petit, hi ha alguna cosa, fosca, informe. A primera vista no ho reconec, em giro per veure-ho millor: els seus guants de diminuts dits, oblidats per les presses. Les manetes fredes...
Foto: Montes Trata. Eslovaquia. Autor: Aritz Lekuona.

dilluns, 8 de març del 2010

Where have all the cowboys gone?

Para un lunes, lluvioso, gris, melancólico: una canción que nos habla de ilusiones perdidas, convertidas en rutina.

Veo la nieve caer desde mi ventana, me acompaña la maravillosa voz de Paula Cole...

"Where is my John Wayne?
Where is my prairie song?
Where is my happy ending?
Where have all the cowboys gone?"


dijous, 4 de març del 2010

La Sargantain


Pels volts de 1906, Júlia Peraire treballava de venedora de loteria a la plaça de Catalunya. Tenia 18 anys. Va conèixer en Ramon Casas en algun lloc entre el cafè Continental i la Maison Dorée, establiments dels quals en Casas era client habitual. El pintor, de poc més de quaranta anys, es va sentir atret immediatament per la bellesa sensual de Júlia i la converteix en la seva model, en la seva companya i, el 1922, en la seva dona.

Des dels inicis de la seva relació, Júlia va esdevenir el centre de la majoria dels seus cartells i retrats. De fet, el pintor ja no deixaria mai de pintar Júlia, per la qual cosa es fa possible, seguint la seva evolució pictòrica, seguir també l'evolució de la seva relació amorosa amb la model/companya/esposa.

Transgressor de la moral de l'època, la seva obsessió per la model el portà a trencar els clixés benestants de la burgesia catalana de principis de segle XX. Tal i com remarca el periodista Casamartina i Parassols en el seu article a Babelia (20 d'octubre de 2007): “... Júlia, una y mil veces Júlia, (...). Una imagen muy bien recibida en los salones de las mejores familias, siempre que fuera sólo en pintura. Su relación con el adinerado Casas horrorizaba a la buena sociedad barcelonesa, todo el mundo evadía su encuentro porque no podían soportar esa pecaminosa unión contra natura".


Un dels primers retrats de Júlia i, sens dubte, una de les teles de més força sensual del pintor és La Sangantain (1907). Casas, deslliurat de prejudicis, aconsegueix representar-la en plena llibertat, amb eloqüència i sinceritat. Resulta evident la necessitat del pintor d'expressar els seus sentiments cap a la model, la seva passió amorosa, el seu desig cap a aquell cos i aquell rostre. La figura de Júlia apareix asseguda amb les mans fortament agafades a la cadira i amb una mirada torbada pel desig. És especialment remarcable l'al.legoria de la passió que ens mostra el color i drapejat del vestit, d'un groc intens i càlid, que es recull de manera insinuant entre les cames de la model.

Sóc una apasionada de la pintura de Casas, enamorada de tots i cadascun dels seus quadres, retrats i cartells. Em fascina l'obra i també l'artista, l'home. Però és en aquesta tela, La Sargantain, on crec albirar millor qui era realment. És aquí, per fi, on la seva ànima degota a la tela, imprimint bellament traços de la seva passió.

dilluns, 1 de març del 2010

Scivias [Conoce los caminos]

Hay una miniatura que no me deja desde hace ya cierto tiempo: es ella misma recibiendo en su rostro vuelto hacia el cielo las llamas del Espíritu como garras poderosas (…) o como un río de agua roja. Está sentada escribiendo sobre unas tablillas de cera, trasladando en palabras lo que le llega en el fuego divino. Y al contemplar esta miniatura, hay que oír la voz de Hildegard von Bingen:


“Sucedió en el año 1114 después de la encarnación de Jesucristo. A la edad de cuarenta y dos años y siete meses, vino del cielo abierto una luz ígnea que se derramó como una llama en todo mi cerebro, en todo mi corazón y en todo mi pecho. No ardía, sólo era caliente, del mismo modo que calienta el sol todo aquello sobre lo que pone sus rayos. Y de pronto comprendí el sentido de los libros, de los salterios, de los evangelios y de otros volúmenes católicos, (…) aun sin conocer la explicación de cada una de las palabras del texto, ni la división de las sílabas, ni los casos, ni los tiempos” [Scivias, Atestado, pág. 198]



Ilustración: Miniatura del libro Scivias de Hildegard von Bingen. Texto: Hildegard Von Bingen. Vida y visiones. Edición de Victoria Cirlot. Ed. Siruela.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.



Avui, a l'inici d'aquest bloc, que voldria ser el registre d'allò que m'impressiona o m'arriba al cor d'alguna manera, vull fer el meu petit homenatge a la Maria Mercè Marçal, una dona que m'hi va arribar.

Vaig conèixer a la Mercè en la temporada en què participava a les trobades d'un grup de dones filòsofes (Les Puel.les, nom del Monestir que ens acollia), cap als anys noranta. Aquestes trobades, d'un cop al mes, eren un espai per a la conversa i l'intercanvi a l'entorn del feminisme de la diferència, especialment el d'influència italiana. La Mercè i jo èrem les úniques dones del grup que no èrem filòsofes o teníem alguna relació amb aquesta disciplina… Això no va ser mai un impediment, ans al contrari, afavoria la riquesa de punts de vista del grup.

En aquell temps, un dels trets que més m'impressionava de la Mercè era la tendresa que inspirava, emmarcada amb una veu càlida i unes maneres dolces i timides, que embolcallaven les seves paraules. Un pel displicent i fràgil de vegades, però també ferma quan calia. Una dona tremendament culta, d'una intel.ligència brillant.

La Mercè, poeta, trauductora i narradora, va ser una dona compromesa amb la literatura catalana, amb la política i el feminisme. “La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes (lletrA La literatura catalana a Internet)”.