dissabte, 18 de novembre del 2017

L'abisme del desconegut

Aquest relat ha guanyat el 1er premi en català del XII Concurs literari El Laurel organitzat per La Mordida Literaria. Novembre 2017.


Aquell vespre, repapat a la butaca de la seva consulta i exhaust després d’un dia especialment complicat, el doctor Roberts se sentia més fastiguejat que mai. La ment, inquieta, li vagarejava sense control fent un repàs incomplet i del tot parcial de la seva existència.

El que surava amb més força pel magma enverinat dels seus pensaments era la convicció, refermada a diari, de tenir una feina molt desagraïda i, en el fons –tot i que sempre negaria ni tan sols haver-ho pensat–, del tot inútil. Amb el temps, havia comprovat que la majoria dels seus pacients es guarien per atzar o perquè, en realitat, no estaven malalts. Tan sols volien cridar l’atenció, fingien alguna afecció –potser sense saber-ho– perquè necessitaven que algú els fes cas! I qui millor que el bo d’en Roberts, sempre disposat a escoltar amb l’esguard curull d’interès i del tot decidit a receptar qualsevol cosa. Quantes més receptes, millor.

La conclusió que n’extreia dels anys de pràctica mèdica era dolorosa però incontestable: la seva intervenció influïa ben poc, per no dir gens, en el procés curatiu. I aquesta certesa l’estava enfonsant en el pou negre de la depressió.

Del vessant personal, millor no parlar-ne. Un desastre multiplicat per dos: dos divorcis, dues ex-dones i dos fills, uns desconeguts amb qui mantenia breus contactes telefònics un cop al mes, sempre i quan fos ell l’emissor. En fi, el resum resultava patètic.

Mentre el curs del seu pensament continuava el decrescendo cap a la negror més pregona, una trucada interna va interrompre aquell devessall d’autocompassió i el va obligar a incorporar-se de la butaca. Era la Betty, la seva ajudant:
–Dr. Roberts, per avui ja hem acabat les visites. Si no em necessita, marxo.

Com dir-li que sí –va pensar–, que sí que la necessitava. I tant! Que li venia molt de gust sopar amb ella i potser acabar a casa seva, al llit; trobar-hi algun escalf, algun gest humà que l’ajudés a remuntar aquell estat de catatonia, aquell tedi permanent. Però, temorós de la resposta, es va limitar a contestar:

–Res més per avui, Betty. Gràcies i fins demà. No oblidi de tancar els llums de la recepció. Jo em quedo una estona a repassar algunes notes.

I així, un dia i un altre, amb aquella buidor, sense il·lusió ni projecte. Feia un temps que la idea del suïcidi planava per la seva ment, obrint-se pas entre les circumvolucions recremades del seu cervell. Li semblava l’única sortida digna a aquella vida fosca i inert. Però, com fer-ho?


Un matí de març, un sol tímid entrava per les finestres del consultori quan, en revisar la correspondència, va rescatar un sobre de l’Associació Americana de Medicina. Era una invitació per al XXVè Congrés de Medicina Interna de Denver, tot un clàssic de la professió. Primer, obligant-se a ser coherent amb el seu estat depressiu crònic, va pensar en declinar. Tot i que, ben mirat –va pensar–, aquesta podria ser la darrera oportunitat per reanimar el cadàver errant en què s’havia convertit. Els congressos mèdics sempre tenien una agenda oculta plena d’activitats atractives: àpats suculents, copes i, sovint, trobades estimulants amb col·legues avorrides dels seus matrimonis. Què hi podia perdre?

Al cap de dues setmanes –plenes de dubtes, això sí– ja era a bord del vol DL0488 de Delta Airlines en direcció al Denver International Airport. Just abans d’aterrar, mentre contemplava per la finestreta l’skyline nocturn de la ciutat, les llums hipnòtiques dels gratacels i les avingudes de lluïssor impossible, la vida que bategava en tot aquell cosmos il·luminat van obrar el miracle en la seva ment.

–Sí –es va dir–, és això! Necessito donar una nova llum a la meva existència, abocar-me a l’abisme del qu m'és desconegut: fer alguna bogeria que m’obligui a reaccionar i oblidar les idees suïcides. Ara o mai.

Un cop a la zona d’arribades de l’aeroport, enmig de la gentada multicolor que arrossegava maletes i il·lusions perdudes, li va cridar l’atenció un home vestit de negre amb ulleres fosques que mantenia ben alt un rètol amb el nom de Mr. Strauss. Alguna cosa el va atraure d’aquell personatge i, sense pensar-s’ho dues vegades, s’hi va apropar, decidit. En veure’l, l’home va abaixar el rètol, es va aclarir la gola i amb una veu de baríton li va preguntar:

–És vostè Mr. Strauss? 
–Sí, ho sóc –respongué el doctor.
–Acompanyi’m, si és tan amable, Mr Strauss. Tot està disposat tal i com vostè va sol·licitar –va dir l’home–. Està preparat, oi senyor?
–Per descomptat que si! –va dir en Roberts fingint seguretat mentre es preguntava què seria allò per al què havia d’estar preparat.

Aviat ho sabria.

Van caminar a pas ràpid fins a la zona d’aparcament. Esbufegant, en Roberts amb prou feines podia seguir els passos d’aquell home. La camisa se li enganxava al cos i notava com les gotes de suor li queien esquena avall. Per un moment va reconèixer que potser sí que li calia baixar una mica de pes.

Quan van arribar, els esperava una limusina negra que lluïa immaculada sota els potents focus de l’aparcament. L’home li va obrir una de les portes amb molta cerimònia i, un cop dins, l’ambient fresc i perfumat del vehicle el va envoltar. Els seients eren de cuir negre, tan suaus al tacte com la pell d’un infant. El moble-bar estava farcit d’ampolles de bon whisky i de gots de vidre tallat de diferents mides, acompanyats d’una glaçonera plena a vessar. En el centre del moble hi havia una capseta platejada decorada amb uns motius florals. Li va recordar un pastiller del segle dinou que havia vist en un museu de Paris (o era a Viena?). Una veritable joia. Era evident que s’havia fet un gran esforç en cuidar cada detall.

Es va posar còmode mentre el cotxe arrancava, plàcid. El dia naixia i el silenci era total, tan sols sentia la seva respiració agitada per l’excitació del moment: estava suplantant a un tal Mr. Strauss que, hores d’ara, encara estaria palplantat a l’aeroport, esperant impacient. Va bellugar el cap com per desfer-se d’aquells pensaments i va decidir servir-se una copa. Se la mereixia. I s’ho volia prendre amb calma...

Mentre feia el primer glop d’un whisky excepcional, va poder veure com el cotxe avançava veloç en direcció a l’autopista 36, cap al Rocky Mountain National Park. Estava expectant, es dirigien cap a les Rocalloses, un indret que sempre havia volgut conèixer, un lloc màgic que havia estat el decorat imaginari de les seves aventures infantils. Allò estava resultant millor del que s’esperava!

Aclofat al seient, va recórrer amb la mirada l’interior capitonat de la limusina i es va fixar novament en la capseta platejada del moble-bar. La va obrir. Dins, tres compartiments idèntics acollien petites píndoles de colors, brillants i atractives. Pel que li semblava, la majoria eren ansiolítics i també hi havia un grapat de barbitúrics. Va agafar una de color magenta i la va engolir amb el whisky, que va baixar dolçament per la gola deixant-li un regust de fusta fumada i canyella. Contra tot pronòstic i per primer cop en molt de temps s’estava començant a relaxar de debò. Va fer un altre xarrup i va recolzar les cames damunt del seient del davant.

El cotxe havia iniciat l’ascens cap a les muntanyes. A través de la finestra, un mosaic amb tots els colors del verd li regalava els ulls. I per acabar-ho d’adobar, el Nocturn en si bemoll Menor de Chopin va començar a sonar, acompanyant la seva ment ensomniada i ja una mica tèrbola. Allò era el paradís amb rodes.

Poc a poc els pins negres deixaven pas a avets imponents. Tot i l’estretor de la carretera, el cotxe seguia avançant a tota velocitat seguint les corbes sinuoses del traçat amb mestria. En Roberts era feliç, lluny de tot i de tothom, arribant al cim del món. Sentia com aquell vehicle i el que contenia l’estaven reconciliant amb la vida. Al cap de vall, potser valia la pena de ser viscuda.

Van continuar ascendint uns quants quilòmetres més i, en arribar a un petit altiplà, el cotxe es va aturar. L’home de negre va baixar tancant la porta amb suavitat. El doctor, extasiat per la majestuositat del paisatge i els efectes dels tòxics, podia notar com el cotxe seguia avançant. El que no veia era que s’aproximava sense remei cap a un penya-segat que moria, molts metres avall, en el cabalós riu Colorado.

Després, un fort sotrac.


Les darreres notes del Nocturn de Chopin es van fusionar amb els blaus i verds que dansaven centrifugats a les finestres en el veloç descens. I llavors, en la davallada cap a l’abisme, es va sentir millor que mai.