diumenge, 24 de juliol del 2016

El món a contrapèl



Aquest relat va guanyar el Premi Lletres de dones de relats curs dels Premis Literaris Homilies d'Organyà 2016


Per a què ho llegeixis quan siguis gran
De nom, Ponça, perquè la padrina se’n deia i cal que la menuda el dugui també. A la família, la tradició d’anomenar així les nenes ve de molt lluny, segons diuen. Es remunta a quan els rebesavis van fer cap a la vall i allà, envoltats de muntanyes escarpades i xops fins al moll de l’os, s’hi van aixoplugar per no moure-s’hi més. Perquè llavors plovia molt, i molt fort, i el torrent corria ufanós, no pas com ara que és tot pedres i fullam marcit.
Aquest nom li farà bé, li van dir a la mare. I és que els noms fan les persones i amb un de fort i eixerit el camí costerut de la vida pot ser un xic més planer.
Però la seva és casa petita i amb prou feines se’n surten per poder menjar. Ara, que s’han quedat soles, encara se’ls fa més difícil. Però qui dia passa, any empeny, com deia el pare.
La Ponça sempre el recorda fent l’arri, arri, tatanet i ella volant sobre els seus genolls. Però en té d’altres de records del pare, més tristos. Com quan el veia ajagut al llit, desmanegat, amb el cos llarg i blanc com una estàtua de guix. I tot de sangoneres negres i llefiscoses arrapades als braços. Al cap d’un temps, ja no hi va ser mai més i la mare plorava dia i nit. I no ho ha deixat de fer, que encara que sigui fluixet i d’amagat, ella ho sap.
Atrevida i feréstega com és, de ben xica, ja fa la seva, que la mare prou feina té en menar la casa i l’hort. En una llar sense home cal ser d’una fusta ben forta, i més perquè es vegi bé des de fora, perquè forta, amb home o sense, una dona sempre ho ha de ser.
I no juga mai amb nines. Corre pel bosc o per la llera resseca del riu. No s’esporugueix per res. Puja als arbres, baixa pels barrancs, sempre amb els genolls repelats i amb el delit de conèixer tot allò que s’amaga. La mare se la mira i se’n fa creus: d’on ha sortit aquest argent viu? I tan tossuda com és!
Algun dia no em tornarà a casa –pensa amb una tristesa que se li fon als ulls–. Llavors li demana que l'ajudi amb les feines, a veure si s’apaivaga una mica. La nena se la mira, múrria, sense entendre perquè el món li va tant a contrapèl i li diu si, mare i s’asseu a cosir o a pelar trumfos per a l’escudella. S’hi dedica, concentrada, fins acabar, però amb el cap posat en mil cabòries que s’imagina molt lluny de la vall, muntanyes enllà.
Perquè en té moltes de ganes de sortir al món. La casa, el bosc i fins i tot les muntanyes que tant s’estima se li fan petits de massa coneguts. Però la mare no ho entén:
–Què hi has d’anar a buscar al món, beneita? A casa hi ha prou feina per a dues dones i més que n’hi haguessin! Una noia com cal s’està a casa i fa el que li manen, sents?
I la tiba cada cop més, buscant-li totes les obligacions possibles o li demana que l’acompanyi a missa o que li faci una frega a les cames amb alcohol de timó. I la Ponça, reclosa a desgrat, es va ensopint dia a dia, any rere any. Si la miren des de fora, sembla com si s’anés amansint. Però només ella sap que, en el fons del seu cor, ben amagada, encara hi viu la guspira que la manté viva: l’esperança que, algun dia, el que hi ha més enllà de les muntanyes serà seu.