dilluns, 19 d’abril del 2010

Utopies per a l'esperit

Ahir al vespre vaig alimentar l’esperit. Em vaig nodrir amb en Jordi Savall, Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya en un concert que es va oferir a l’Auditori de Barcelona. Tot un luxe pels sentits.

El títol: El Testament de J.S. Bach. Missa en Si menor. I per què el Testament? Doncs perquè aquesta obra, juntament amb l’Ofrena Musical i l’Art de la Fuga, vàren ser les darreres que en Bach va compondre i són considerades com el seu testament musical. De fet, la primera execució de la Missa en Si menor va tenir lloc a finals del 1749, pocs mesos abans de la mort del compositor.

I també un altre detall: el títol del cicle de concerts en què s’emmarca aquest és El so original: Les utopies, perquè, en paraules de Jordi Savall, aquesta Missa es pot considerar una de les utopies musicals més remarcables: “una missa catòlica que va ser composada per un luterà, que no es pot encabir en cap de les litúrgies d’aquestes dues creences, però certament, és una de les obres majors de tots els temps”.

Conec bé aquesta Missa. De fet, l’escolto sovint, juntament amb altres obres de J.S. Bach. Però ahir, el que jo havia escoltat fins ara (sempre en Cds) es va veure infinitament millorat i re-creat per l’execució dels instruments originals barrocs del Concert des Nations (que donen a aquestes obres un so modest i natural, autèntic, en comparació amb la brillantor exagerada i artificial de les orquestres simfòniques actuals) i per la intepretació del cor i dels solistes (especialment la del Contratenor). Van ser moments, com deia, d’aliment espiritual. Moments en què sembla que tot s’aturi i, per instants, tan sols existeix aquell so del violí, aquella bella combinació de notes en la veu del solista… i t’eleves, molt i molt alt. Si més no és aquesta la meva vivència del gaudi de la música… i quan això passa sents que, després, ja no seria gaire greu morir.

Després del concert recordava com aquella mateixa tarda havia estat repassant amb el meu fill les “Característiques dels éssers vius (els humans, els animals i les plantes): es nodreixen d’aliments, respiren, es relacionen amb el medi i es reprodueixen”. I sí, ho vaig veure clar: els humans necessitem nodrir-nos, però també d’utopies. Utopies que alimenten l’esperit, com les de Bach.

Gaudiu també vosaltres amb l'Agnus Dei, alimenteu-vos.



_________________________________________________________

dissabte, 3 d’abril del 2010

Siempre Roth

El mes de abril del año pasado incorporé una nota en Facebook titulada Philip Roth. Una bona recomanació per Sant Jordi (o per a altres moments) [Philip Roth. Una buena recomendación para Sant Jordi (o para otros momentos)]. En ella comentaba y recomendaba dos de las obras de Roth. En realidad, creo que fui tan vehemente, que le recomendaba a él enterito. Transcribo un fragmento de la nota:


Conocí a Philip Roth por azar, como se nos suelen presentar las cosas buenas de la vida... Encontré "Patrimonio" y quedé prendada por cómo ese hombre describía de modo autobiográfico la relación con su padre... amorosa pero difícil; por cómo relataba sus sentimientos hacia él, algo tan complejo pero que Roth hace que parezca tan fácil; por su sinceridad no exenta de crudeza cuando es necesario, pero también por su ternura al reconocer en su padre las debilidades pero también la fortaleza de un hombre que ha tenido que luchar duro en la vida.

Y me enganché, de un modo que me hizo desear sumergirme sin parar en todo lo que encontraba de él en las librerías de Barcelona (o de cualquier otro lugar que he visitado). Búsqueda que ha sido muy fructuosa, puesto que llevo en mi haber de lectora fiel unas 14 novelas y ensayos suyos.

He leído "Indignación", su último trabajo. Recupera en ella algunas de las constantes de sus novelas más tempranas: el chico universitario, un poco perdido, muy inteligente, pero con miedos profundos a enfrentarse a la vida. Sublime el planteamiento de alguien que, desde el "espacio de la muerte", desde la nada, se nos describe como el constante narrador de sus recuerdos, que se vé condenado (¿?) a rememorar constantemente los escasos 19 años de su existencia.



Recientemente, se ha publicado la última novela de Roth (“La humillación“). Debo decir que me ha producido cierta decepción leerla. Creo haber visto/leído en ella a un Roth en horas bajas, como replegado, sin brillo, sin esa hondura reflexiva que le carateriza. Si tuviera que definir este último trabajo con un solo concepto diría declive. Me vino a la mente antes de llegar a la mitad del libro, así, en crudo.

Un año separa ambos comentarios… y un abismo. Pero soy optimista: espero el remonte en la próxima. No dudo que lo habrá. Siempre Roth.
__________________________________________________________________