dissabte, 6 d’agost del 2011

6 d'agost. Vistes des de la piscina


Aprofitant un dels pocs moments de sol, hem anat a remullar-nos a la piscina amb millors vistes de la ciutat. Recordo haver-hi vingut de petita, quan encara era propietat del Club Natació Montjuic. Anys més tard, es va convertir en piscina olímpica per a salts, tal i com és ara.

Aquí encara t’hi pots fer una capbussada tranqui-la i a bon preu!

Foto: Mònica Pagès

________________________________________________________________

divendres, 5 d’agost del 2011

Recull gràfic de l’estiu del 2011. 5 d’agost. Mercat de Sant Antoni.


El Mercat de Sant Antoni, un mercat modernista (1882) que està essent rehabilitat (o hauria de dir transformat?) i que és el cor del (meu) barri, que porta el mateix nom, a l’Eixample barceloní.
Aquesta imatge d’avui, com a testimoni del que ja està començant a canviar. Esperem que no sigui un segon Las Arenas.

Tants records m’hi lliguen...

Foto: Mònica Pagès
________________________________________________________________

dilluns, 4 de juliol del 2011

Per perdre's-hi

Les fotografies “antigues” sempre m’han atret. És com si, darrera la imatge que es va fixar en un instant, encara hi pogués entreveure una part de l’ànima del moment, llegir l’emoció en les cares dels protagonistes, gaudir de la vida detinguda, congelada per sempre en un tros de paper gruixut.

Sortosament, la meva família ha estat des de sempre molt afeccionada a la fotografia (amateur i casolana, s’entén) i, per això, puc gaudir tardes senceres revisant centenars de fotografies que em mostren l’evolució familiar amb una cadència, de vegades, fins i tot mensual. Molts i molts anys de vida i records guardats en caixes de cartró. També, per fortuna, en tinc moltes de les que anomeno “antigues”: de les meves besàvies i besavis (fins i tot alguna de rebesavis), àvies amb vestits de bateig o de casament... fotografies dels inicis del segle XX.

Per això, sempre que tinc oportunitat no em perdo cap exposició fotogràfica que se’m posi a tret. Em transporten.

L’exposició d’en Josep Brangulí és la millor que he pogut gaudir fins ara. Senzillament meravellosa. En Brangulí, pioner del fotoperiodisme a Catalunya, ens fa una retrospectiva de la Barcelona del primer quart de segle XX. Amb la seva càmera i la seva especial manera de copsar els esdeveniments, fins i tot els més terribles, Brangulí acompanya Barcelona en el seu devenir d’aquells anys.

Taüts de monges profanats durant la Setmana Tràgica, les seves mòmies exposades a les portes de l’església. Revetlles, tallers on hi treballen infants, hospitals, projectes urbanístics, nous edificis, platges, escoles per a nenes cegues i sordes, mil escenaris d’una ciutat que es transforma, creix, lluita i neix dia a dia. Vides, projectes, emocions, que reviuen a la meva retina i hi romanen, insistents, per transportar-me fins aquell moment. I realment hi voldria ser i, per un instant, hi sóc.
Una exposició antològica que es pot gaudir al CCCB. Val la pena anar-hi amb temps per davant si es vol parar atenció als detalls de les moltíssimes fotografies exposades. Per perdre’s-hi.

___________________________________________________________

Fotografia: Festa de modistes. Barcelona, 1933

diumenge, 6 de març del 2011

Creu, campana i olla


Aquesta és una fotografia que es pot trobar al santuari de Núria. A la llegenda al peu llegim:

Els símbols de Núria - la creu, la campana i l’olla - són exposats a la veneració dels fidels des del segle XV. Pregant adequadament, en tocar la campana i posar el cap a l’olla, s’han obtingut en innombrables ocasions les gràcies demanades, especialmente ser fèrtil, aturar tempestes i calmar migranyes.

L’artilugi en qüestió, amb algunes variacions i amb un còmode reclinatori afegit, encara hi és.

Vestigis del passat, un passat molt remot, més que el Cristianisme, que va donar-li la volta a un rite pagà, com a tants altres…

____________________________________________________________________

dijous, 3 de març del 2011

Cal.ligrama


Un cal.ligrama és un poema visual en el que les paraules "dibuixen" o conformen un personatge, un animal, un paisatge o qualsevol objecte imaginable.

Aquest es titula "Les formigues" i és d'en Joan Salvat Papasseit.

Em sembla la manera més formidable, senzilla i tendre d'expressar el que la visió d'una renglera de formigues pot inspirar... quasi com ho faria un infant.

____________________________________________________