Cor ardent

Sempre havies dit que no volies cap cerimònia religiosa. Les teves cendres s’havien d’enterrar a la Vall del Corb, aquell raconet de la Garrotxa que tan estimaves. Formar part d’aquella terra negre, aspra i porosa i ser dins d’aquell volcà apagat des de feia milers d’anys però que - tu ho sabies molt bé - encara conservava el cor ardent. 

 

I t’agradava definir-te com a olotina d’adopció. No perquè et sentissis adoptada per la ciutat, no: l’havies adoptat tu a ella. Una ciutat per a la teva segona naixença, on solcar nous camins en la teva maduresa. T’acompanyava l’amor d’un home amb qui vas obrir-te a un món de sensacions, embolcallat per tots els tons del verd, per la pluja i la música de les sardanes. “La meva joventut de veritat”, em deies. La que havia estat molt més real que la viscuda en la trista grisor de la Barcelona dels anys trenta. Sí, recordo molt bé com m’ho explicaves en aquelles tardes al teu pis del carrer de les Moles.

Però ara sóc aquí, en el teu comiat, enmig d’una claror matisada per les fulles dels faigs, sentint la remor d’una petita font. El so de l’aigua caient dolça i mansament, com acaronant les pedres, és la música que ens acompanya. I em pregunto quina millor música podria haver desitjat per a aquest moment.

Miro al cel i recordo, obligant-me a fer-ho, que ella ja no hi és, i em puja un nus a la gola i sé que he de dir unes paraules, perquè li dec, perquè cal.

Jo, la néta gran, tantes vegades la confident. L’àvia, l’esperit lliure que va ser, el seu cor ardent, definitivament deslliurat de les cadenes que la malaltia i la vellesa li havien imposat.

I per fi, respiro fons i dic les paraules:  diuen que ningú mor si roman en el record dels vius, d’una manera o altra.  I sabeu? l’àvia no ha mort. El seu cor ardent és ben viu dins meu i segueix bategant en tot allò que intento transmetre-li al meu fill cada dia.

Akelarre

Durant molts anys, he sofert, cap a la primavera, uns atacs que ara identifico amb precisió però que, de jove, no sabia ben bé en què consistien. Una mena d’escalfor, com de febre, em pujava al cap. El meu cos tremolava i, sense voler, se’m podia disparar un braç o una cama i etzibar-li una bufetada o una cossa a qualsevol que fos a prop. Després, venien els espasmes al baix ventre, que se’m enduria durant uns segons, i deixaven pas a un intens i estrany plaer. Una onada calenta i dolça em començava entre les cames i, com si d’una serp es tractés, em pujava molt lent i m’envaïa pam a pam. A voltes, m’arribava fins als pits, que, fins i tot, em regalimaven. Veia les comares que ballaven al meu voltant enriolades, amb el cos ben estovat, com la roba al safareig quan la piques amb la pala. I sucant un cop més el pal amb l’herba talpera, me’l ficaven ben endins i cridaven: 

- Au va, nena, que així et veurà i vindrà!

I de la negror que ens envoltava, sols esquitxada per les espurnes de la foguera, apareixia ell amb aquell cos fort, nu i ple de pel. Les brases dels seus ulls se’m ficaven dins l’ànima com la pluja mansa penetra en la terra i l’assaona. Molt suau, però amb mans fermes, m’acaronava i m’omplia el cos amb el seu i, llavors, ja no volia  res més: només que aquella pressió al ventre i aquelles onades de plaer i més plaer no paressin mai. Fins que, de sobte, acabava amb un darrer embat i es fonia en la fosca deixant-me a terra, desmanegada com un parrac, plena i satisfeta.

____________________________________________________________________ 

Fotografia: @AquelarreMX (Aquelarre Mexico)

El Crack

No es pot negar que en Howard havia estat un home molt atractiu. I encara m’ho va semblar més aquella nit quan me'l mirava, entre els efluvis del xampagne, mentre jeia estès al carrer, a la cruïlla entre la 96 i Broadway.

En Howard ho tenia tot. I més que res, diners.

Ell sabia que la seva fortuna va ser, per a mi, el principal element d’atracció. No me’n havia amagat mai. Després, però, un cop l’enlluernament dels dòlars em va deixar veure-hi millor, la resta de les seves virtuts se’m van fer evidents. I sí, em vaig enamorar perdudament. O, si més no, ho semblava.

En Howard havia nascut, com se sol dir (i perdonin l’expressió), amb la flor al cul. Fill d’un magnat de la fabricació de guants de qualitat no li havia calgut treballar gaire: es va trobar la pasta feta. Però, emprenedor i arriscat com era, havia aconseguit ampliar el negoci i la fortuna familiars amb inversions aquí i allà que li havien donat excel·lents beneficis. Es pot ben dir que en Howard es menjava, literalment, el món. I, a les nits, també a mi.

L’any 1928 em va demanar que ens caséssim i jo, és clar, no tenia cap motiu per negar-m’hi. Durant els primers mesos de casats, no escatimava esforços per fer-me feliç: tot era poc per a la seva Pussycat. Jo odiava aquell nom, però me’n cuidava prou de no fer-li notar. Sempre he pensat que cal apreciar els regals que et fa la vida sense escarafalls.

Quan s’apropava el nostre primer aniversari de casament va insistir a organitzar una gran festa. Volia que fos una festa molt especial. Darrerament, però, en Howard havia estat una mica distant. Passava moltes nits a l’oficina (o si més no, això és el que em deia) i, quan era a casa, parlava constantment per telèfon (sobre un paio anomenat Dow Jones o una cosa assemblada). Després penjava i feia un posat molt moix. Tot plegat, una murga i un avorriment.

El 8 de novembre de 1929 va arribar el gran dia: la magnífica festa del nostre primer aniversari. Hi havia de tot i de qualitat. Fins i tot va contractar uns actors que, disfressats amb caps d’elefant i amb només un coll de camisa, corbata i un petit calçotet feien les delícies de les senyores. I tot perquè ell sabia de les meves fantasies sexuals amb els “homes-elefant”...

Després, va aparèixer l’espectacular pastís de maduixa i nata, que em va portar ell mateix fins a la taula, amb un enorme número 1 de sucre al cap de munt. I somreia d’aquella manera tan encantadora mentre demanava ampolles i més ampolles de Veuve Clicquot, el meu xampagne favorit.

Però, cap a mitja nit, va desaparèixer de la festa. Em va semblar estrany: no era propi d’ell marxar sense dir-me res i més quan encara havíem de bufar junts l’espelma.

El que va passar després ho recordo en una nebulosa etílica. Algú que havia sortit a la terrassa, tot i el fred, va deixar anar un crit esfereïdor en veure el meu marit aixecar la cama dreta per passar-la per sobre de la barana i deixar-se caure al buit. Va aterrar 13 pisos més avall i, per descomptat, no ho va poder explicar.

Durant el funeral, en James, el seu assessor financer i vell amic, se’m va apropar per informar-me, molt breument, de la situació econòmica del meu difunt marit: en Howard estava completament arruïnat a conseqüència de la gran fallida de la borsa i ho havia perdut tot, inclosa l’empresa de guants de qualitat del seu pare.

Tot i que sóc una supervivent nata, reconec que em costa adaptar-me a la meva nova situació de vídua arruïnada. Però el que porto pitjor de tot és la ràbia que em fa que em deixés, a mi, a la seva Pussycat, sense ni un duro i havent de tornar, un cop més, a la casella de sortida.

 _________________________________________________________

Il.lustració: quadre d'Ignasi Blanc, pintat per al primer aniversari de la revista digital Catorze.cat

Grenyes

Corria l’any 76 del segle passat a l’Escola Gretel, un petit centre concertat i laic d’un barri de l’Eixample, a Barcelona.

L’Escola Gretel tenia un estil educatiu basat en el següent corol·lari: si ets llest i sempre fas el que et manen, triomfes, però si tens alguna dificultat o et costa seguir les classes o ets una mica lent, prepara’t per patir perquè està més que clar que “és culpa teva” i que “no t’esforces prou”. 

Aquest era, si es pot dir així, l’ideari pedagògic del centre. Els alumnes el trobaven d’allò més normal potser perquè no havien conegut res més... Hem de tenir en compte que l’any anterior havia mort Franco – sí, aquell que deien que tenia “el culo blanco” - i els aires que corrien no havien estat precisament proclius a fomentar l’esperit crític i la independència de pensament en els alumnes (i tampoc en els seus pares).

Aquell any, la directora, la temible senyoreta Elena (també coneguda com “la Gorda”), havia iniciat una creuada escolar de les seves: obligar a totes les nenes a portar el cabell recollit en una cua, o dues, o un monyo, o, si calia, tallat “a lo chico” o al zero, tan se valia, mentre desapareguessin de la seva vista el que ella anomenava grenyes.

I davant de l’amenaça d’atac, l’estratègia de defensa: en lloc de sucumbir i portar els cabells recollits de casa (això mai!), les nenes duien sempre una goma elàstica al canell i, tan bon punt s’albirava la senyoreta Elena entrant per sorpresa a la classe (era el seu cop d’efecte preferit) o al passadís anant cap al gimnàs o en qualsevol altre lloc, feien lliscar la goma amb la mà contrària i, ràpidament sense que es notés, ja tenien feta una improvisada cua baixa, de vegades no gaire aconseguida, però que feia l’efecte buscat.

Però, per a la Glòria Rubio, aquella estratègia no servia...

La Glòria era una nena tímida, una mica aturadeta i no gaire bona estudiant. Era una bona noia i no causava problemes, però era de les que la senyoreta Elena i la resta de l’equip docent catalogava com de les “lentes”. Veredicte: culpable. La Glòria no s’esforçava prou, no volia treballar bé, no feia els deures perquè, tot i que ho entenia tot, no li donava la “real gana” de fer-los, etc. Aquesta era la distorsionada interpretació dels fets que s’acostumava a fer en aquella Escola davant d’una persona amb dificultats d’aprenentatge i certs problemes de relació.

Però és que la Glòria, efectivament, era lenta de reflexes. Era incapaç de reaccionar amb la rapidesa que calia per fer-se la cua. O, encara pitjor, hi havia dies que s’oblidava de portar la goma i llavors tot intent de dissimular la seva preciosa i abundant melena resultava del tot inútil. Per tant, era l’única nena que quedava amb els cabells sense recollir després de les batudes d’observació capil·lar. I, és clar, la senyoreta Elena la va acabar tenint – encara més – en el seu punt de mira.

Cal dir que aquest tipus d’experiències de persecució a què sotmetia als alumnes la directora, fomentava el seu esperit d’equip, com qui necessita unir-se davant de l’enemic o de l’opressor. De fet, existia un pacte de suport mutu per cobrir els errors o les mancances de qualsevol membre del grup, per solidaritat i com a única resposta rebel a les injustes actuacions de la directora. Per això, moltes vegades, davant la impossibilitat de la Glòria de fer-se la cua amb prou celeritat, la companya de darrera seu li subjectava dissimuladament els cabells per tal que, per davant, fes l’efecte de què els duia convenientment recollits.

Però, ai, de vegades això tampoc funcionava davant dels escrutadors ulls de la senyoreta Elena i, un cop més, la Glòria quedava al descobert i era avisada per enèsima vegada: a la propera, hi hauria represàlies fortes.

I les represàlies consistirien en tallar-li els cabells.

És clar que ningú no es pensava que això pogués arribar a passar. Tot i les barbaritats que s’havien vist fer a l’Elena, no la creien capaç de complir aquella amenaça. I la pobra Glòria, també s’ho devia creure.

Fins que un dia gris i enganxós, d’aquells que a Barcelona són habituals quan cauen quatre gotes mal contades i la humitat fa que al terra li costi molt d’assecar-se - un dia especialment pesat que devia provocar un empitjorament en el, ja de per sí, agre caràcter de la senyoreta Elena – la Glòria va tornar a oblidar-se la goma. I l’Elena, més que enxampar-la per atzar, la va voler enxampar i així tenir l’excusa perfecte per deixar anar els seus impulsos més sàdics.

La directora va fer pujar la Glòria a la tarima de la classe, ben a la vista de tothom, ben elevada. I davant les cares d’horror dels alumnes, tot brandant unes tisores d’una mida considerable, va exclamar:

- Ja t’he avisat moltes vegades, Rubio!! Et vaig dir que te’ls tallaria!

 A la qual cosa, la Glòria, desfeta en llàgrimes i sanglots, contestà amb un fil de veu: 

 

- No ho faré més senyoreta Elena, li prometo. Per favor, no!!

I txas!, amb un tall ràpid i sec, un floc ben gruixut de la bonica melena de la Glòria va caure a terra, com a càmera lenta, quasi pel per pel. En aquell instant terrible i violent, va semblar que el temps s’aturava. La Glòria intentava recollir, inútilment, els seus cabells de terra mentre seguia plorant inconsolable. La senyoreta Elena va sortir d’una revolada de la classe amb un fort cop de porta. La resta, impactats, intentaven assimilar el que havien vist i, alguns, també ploraven en silenci.

Després d’aquell dia, la Glòria Rubio no va tornar mai més. 

Metro

Estimular l’escriptura, trobar tema i desenvolupar-lo, té també la seva tècnica. Així ens ho ha mostrat la Jenn Díaz (@JnnDiaz) en el taller #vidareciclada de Catorze Cultura viva. Una fotografia pot ser un excel·lent element per treballar. Aquí deixo el microrelat ràpid que em va suggerir aquesta fotografia de Walker Evans.

La Mary i la Rose es coneixen en un vagó del metro que les du a Manhattan cada dia, on totes dues treballen; una en un despatx d’advocats, l’altra en uns grans magatzems. Comencen a intimar poc a poc, dia a dia, fins que consoliden una amistat ferma. De vegades queden per fer un cafè després de la feina o van al cinema algun vespre, però no gaire més.

Totes dues tenen vides complicades que les lliguen a una existència grisa i quadriculada. La seva relació se centra en la mitja hora diària que comparteixen en el vagó del metro, sempre el mateix: el tercer comptant des de l’inici del tren. Aquell moment és el millor del dia i totes dues l’esperen amb delit.

Aquell matí, les confidències que es fan durant la “seva” mitja hora, que sempre els sembla tan curta, canvien de rumb. La Mary, somrient confiada, deixa anar tot el que fa tant de temps amaga en el seu cor i que, ara, com un torrent inabastable surt de la seva boca, quasi sense ni pensar-ho, quasi sense voler.

La Rose no se la mira, tan sols l’escolta, una mica astorada. En un primer moment, aquella confessió inesperada la desconcerta, però després, sota l’abric gruixut, la seva mà busca la de Mary en un anhel de contacte...