El safareig del poble, l’únic indret on hi
trobava consol. L’alegria em pujava a les galtes i als llavis, se m’enganxava
al coll i, com l’aigua fresca, s’enduia tota la brutícia dels meus dies. Allà,
envoltada per les bugaderes, em sentia neta i pura i blanca, com no recordava
haver estat mai.
D’un temps
ençà, l’Ares malvivia a la casa del molí, amb la mare, la Nàsia, i en Pere el
moliner, un home malgirbat i coix a resultes d’una caiguda que sa mare va patir
just abans de parir-lo. O, si més no, això era el que ell explicava.
De caràcter
agre, aquell home apaivagava el dolor que li produïa el seu cos esgarrat engolint
aiguardent o, quan no trobava res més, les infusions de reig bord de la Nàsia. En
els moments de sobrietat que lluïa de tant en tant, la lucidesa s’obria pas
dins el seu cap retornant-li el reflex de la seva deformitat. Llavors, volent amainar
la ràbia que li bullia per com n’era de tolit, escometia amb força contra
qualsevol que es creués en el seu camí, fos home, dona o gos. I sempre, sempre les
trobava a elles feinejant a la vora.
Sovint, després
d’atonyinar-les sense treva, tot d’una, esgotat per l’esforç, s’aturava i, amb
un darrer cop a la porta, marxava de cap a la taverna. Aquell era el moment en
què els ungüents de la Nàsia feien el seu servei guarint les ferides o els
membres esquinçats, amarant el seus cossos d’olor de terra humida i de molsa. En
aquelles estones de tendra intimitat, mare i filla, gaudien d’un bri de
felicitat que resplendia, feble, dins la foscor d’aquella casa.
Però l’horror
no acabava aquí. Sempre quan, abans de despuntar l’alba, en Pere tornava de la
taverna amb la fetor de l’aiguardent a l’alè i la roba molla de suor i de
rosada, ranquejant, s’esmunyia dins el jaç de l’Ares, que ofegava un fàstic
infinit mossegant el coixí i deixant-lo xop de saliva ensangonada. I així fins
que, amb la por i l’angúnia enganxades a la pell, va quedar prenyada.
Els dies
sumaven pes al seu ventre i, mentre un matí es rentava d’amagat amb l’aigua glaçada
del gibrell, la Nàsia va adonar-se d’aquella inflor evident. Davant d’aquella
visió, la ràbia i la culpa es barrejaren al seu pit com un beuratge metzinós, el
seu rostre marcit es va enfosquir encara més, com si l’ombra del diable l’hagués
travessat i les mans, cantelludes i aspres, se li van tibar amb un gest
esfereïdor.
I aquella mateixa nit la mare moria amb el
cap esberlat, després d’abraonar-se contra en Pere i haver-lo colpejat tan fort
com va ser capaç, la pobra, amb el seu cos esprimatxat i envellit pels molts
anys de menjar poc i triscar massa. Llavors, una tristor negra de nit sense
lluna es va fondre dins el meu pit, com ferro a la forja, i ja no en va sortir
mai més. Em vaig quedar sola amb aquell home a la casa del molí, amb una
criatura al ventre que jo no volia. I ell tampoc.
Per Nadal, l’Ares
paria una criatura bruna i petita. I tan bon punt va poder llevar-se, la va
embolcallar en un mocador de fer farcells i la va deixar a la vora del seu jaç,
al terra humit. No se la mirava mai
gaire i, quan a la fi li posava un pit a la boca, era per fer callar aquell
crit de gat que no parava, estrident. De vegades, quan traginava per la casa o pel
molí, per no sentir els seus plors i adormir-la, se la penjava a l’esquena amb el
mocador i se’n oblidava, de tan menuda i prima com era.
En ella hi veia els seus ulls, d’un verd
profund i fosc com l’aigua ennegrida del fons del pou. I n’era molt de rabiüda,
com ell, i es passava el dia plorant i cridant i només volia que xuclar-me la
vida com una sangonera. No volia tenir-la amb mi, aquella criatura no era meva.
Jo només l’havia parit i prou. Aquell bord havia capgirat la meva vida,
matant-me la mare i fent-me una criatura. I jo, em sentia com el no res.
Amb la
desesperança arrapada a l’ànima, un capvespre va tornar al safareig. El seu pit
ofegat per l’enyor de la mare i la seva espatlla carregada amb el pes d’un
petit farcell. Pel camí l’acompanyava el sol tot regalant els darrers reflexos
als seus ulls que, entornats i plorosos, intentaven esquivar-los. L’aigua del
safareig era ben clara, quasi transparent, només tacada per algun petit núvol
de sabó que li va fer enyorar un cop més l’alegria d’aquell indret.
Desitjava tant tornar a viure aquella joia!
Volia tornar a ser la nena que feia bugada i gaudia d’aquell món lluminós que,
per uns instants, m’allunyava de les ombres de la casa del molí. Volia
desfer-me del darrer llast que em mantenia presonera de la foscor. I fugir.
Lentament, desfà
el nus que lliga a la seva cintura el farcell col·locant-lo amb mans tremoloses
sobre l’aigua, com si esperés, d’alguna manera, que pogués surar. Però el
farcell s’enfonsa poc a poc movent-se com un peix fora de l’aigua, encongint-se
i estirant-se amb moviments ràpids. A la fi, un darrer moviment, ara ja més
lent, acompanya el so de l’aigua batent contra els murs del safareig.
Però l’Ares
no ho sent. Fa estona que camina amb pas feixuc però decidit, sense mirar
enrere, cap a una altra llum, ben lluny de la casa del molí.
____________________________________________
Fotografia: Paisatge. Autor: Jaime Cabus Cazorla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada