dilluns, 1 de febrer del 2016

Tant se val [Homenatge a Vivian Maier]

L'obra de Vivian Maier em fascina. Avui fa 90 anys del seu naixement, un 1 de febrer de 1926 a Nova York. Dona enigmàtica i de gran talent, va fer milers de fotografies que, durant la seva vida, van romadre desconegudes. Fins que l'atzar va fer possible que, uns anys després de la seva mort, fossim afortunats i poguéssim conèixer la seva fantàstica obra. Una dona excèntrica amb un punt de vista particular. 

M'he inspirat en una de les seves fotografies per escriure aquest relat.

October 31, 1954. New York, NY    [VM1954W03413-05-MC]

La calidesa de la llum del sol ens atreu, com arnes que s’apropen perillosament a una bombeta cremant. Encisades, esperem el nostre torn, com cada setmana. 

Avui porto el meu maletí color plata, on hi guardo trossos de la meva vida, ben diferent de les bosses avorrides de les altres. I m’he posat el meu millor vestit i el barret de Lord Stamp&Taylor. Ens arrenglerem, totes ben empolainades. I mirem la gran portalada.

Avui vindrà. És el nostre aniversari de casament i mai no se n’oblida: sempre em compra clavellines vermelles, d’aquelles que són com la seda i, quan les toques, sembla que t’acaronin l’ànima. 

Però tant se val si no em du les flors. Ara mateix, tampoc sabria on col·locar-les.

Estreno el Rouge Rouge als llavis. És ben vermell, brillant i té un sabor tan dolç que no puc evitar llepar-me’l, poc a poc. Hauré de treure la barra del maletí, amb cura que no em caigui, i pintar-me una mica més. Encara que, sense mirall, segurament em quedarà ben tort. 

Però tant se val. Això a en James li és igual perquè m’estima. Molt.

La Mary, la de l’abric beige, ha començat a cantar i jo això no ho puc sofrir. Sempre canta el mateix, sempre aquell tros de cançó insuportable: Maria, Maria, I just met a girl named Maria. And suddenly that name will never be the same to me. I ho repeteix deu, vint, trenta vegades, fins que, de sobte, emmudeix i ja no diu res més en tot el dia.
Però tant se val si la Mary parla o no, si canta o no. Seguirem aquí dempeus, al sol, mirant la gran portalada. Esperant.

Començo a estar cansada i em sembla que les altres també ho estan. El sol em crema la cara i les sabates em fan mal. No sé quanta estona fa que som aquí: deu minuts, trenta, dues hores? Darrerament, el temps no té gaire sentit, se m’escola entre els dits i no puc comptar-lo bé. 

Si, potser ara sí que m’he passat massa estona al sol. En James es deu haver perdut, com aquella vegada durant el viatge de nuvis quan va agafar la carretera equivocada i varem aparèixer on no ens esperava ningú. Jo estava aterrida perquè el motel de Philadelphia on vam fer nit es deia Ramada Inn i, no se perquè, aquell nom em feia por i em vaig passar la nit plorant. Ell em deia no passa res, no passa res i a l’endemà li vaig demanar de tornar a casa i tot va ser molt millor. Crec que va anar així.

La ma enguantada em sua i el maletí em pesa. La Mary ja ha marxat. Potser jo també hauria de marxar, si no, aviat vindrà la Gertrude i dirà que agafaré una insolació o que em torraré com un gall d’indi al forn. Ves, quines coses de dir! Una insolació, jo, que porto el millor barret protector que existeix, d’aquells que venen als magatzems Lord & Taylor de la Cinquena Avinguda. El millor del millor, sens dubte.

La Gertrude ja ha arribat. S’ha acabat el temps. Cada vegada em sembla més curta l’estona que m’estic aquí, al sol i, en canvi, em sento tan acalorada que és com si se’m fongués el cervell. Em diu que he de marxar i que potser el proper dia en James sí vindrà. 

Però tant se val perquè llavors ja no serà el nostre aniversari.

Al maletí hi duc la darrera carta d’en James. Una que em va escriure fa temps, que deia has de ser forta i mirar de recuperar-te per mi, pels nens i tornar a casa. I jo ho vull fer tot això, si més no, provo de fer-ho cada dia, encara que no m’és gens fàcil. 

Els meus peus són de plom i no em puc moure, em recolzo a la paret bullent i deixo el maletí a terra, ben a poc a poc, no fos cas que se’m trenqués el que hi duc dins i ja mai més pogués ser forta ni recuperar-me per ell i pels nens. Em trec les sabates, agafo el maletí i segueixo la Gertrude que camina davant meu com si fes saltirons amb els seus esclops blancs. Em somriu i va dient au va, que per avui ja n’hi ha prou. 

Pujo les escales amb les sabates a una mà i el maletí a l’altra, suada i amb el barret de Lord & Taylor mig tort. Ja no queda ni rastre de Rouge Rouge als meus llavis, me’ls noto ressecs i inflats com dos globus tibants. 

Sí, me l’he de tornar a llegir, la carta d’en James; no voldria pas oblidar el que he de fer per tornar aviat a casa. De vegades, no ho recordo.

I, sense esma, seguint la Gertrude, passo sota el rètol de l’entrada on diu Pavelló de dones Saint Catherine i sé que aquesta nit tampoc no dormiré perquè aquest nom em fa por i sempre tinc moltes ganes de plorar i en James no hi és. I, segurament, mai més no tornarà. 

Però tant se val, perquè tampoc recordo la seva cara.

2 comentaris:

Manel Muntada ha dit...

M'ha captivat des del primer moment. La descripció dels pensaments i sensacions quotidianes [el sabor del pintallavis, el cansament, la calor, les decisions continues insignificants però decisives...] atrauen l’empatia i et situen ben bé al lloc. M’he començat a ensumar alguna cosa mentre m’avançava però el final ha estat igualment colpidor...dibuixa un somriure trist. Formules les paraules justes perquè l’historia continuï més enllà del seu final; no pots deixar de pensar en el què li va passar i et retornen fragments per rumiar-los de nou i trobar-hi indicis de la malaltia [la por al motel aquella nit de noces...]

Magnífica interpretació d'aquesta fotografia, tot plegat un conjunt genial. Gràcies :)

Mònica Pagès ha dit...

@cumClavis Gràcies per aquest comentari tan dedicat i, alhora, tan ben fet. Dóna gust tenir comentaristes i seguidors d'aquest nivell!
Petons