dijous, 4 de març de 2010

La Sargantain


Pels volts de 1906, Júlia Peraire treballava de venedora de loteria a la plaça de Catalunya. Tenia 18 anys. Va conèixer en Ramon Casas en algun lloc entre el cafè Continental i la Maison Dorée, establiments dels quals en Casas era client habitual. El pintor, de poc més de quaranta anys, es va sentir atret immediatament per la bellesa sensual de Júlia i la converteix en la seva model, en la seva companya i, el 1922, en la seva dona.

Des dels inicis de la seva relació, Júlia va esdevenir el centre de la majoria dels seus cartells i retrats. De fet, el pintor ja no deixaria mai de pintar Júlia, per la qual cosa es fa possible, seguint la seva evolució pictòrica, seguir també l'evolució de la seva relació amorosa amb la model/companya/esposa.

Transgressor de la moral de l'època, la seva obsessió per la model el portà a trencar els clixés benestants de la burgesia catalana de principis de segle XX. Tal i com remarca el periodista Casamartina i Parassols en el seu article a Babelia (20 d'octubre de 2007): “... Júlia, una y mil veces Júlia, (...). Una imagen muy bien recibida en los salones de las mejores familias, siempre que fuera sólo en pintura. Su relación con el adinerado Casas horrorizaba a la buena sociedad barcelonesa, todo el mundo evadía su encuentro porque no podían soportar esa pecaminosa unión contra natura".


Un dels primers retrats de Júlia i, sens dubte, una de les teles de més força sensual del pintor és La Sangantain (1907). Casas, deslliurat de prejudicis, aconsegueix representar-la en plena llibertat, amb eloqüència i sinceritat. Resulta evident la necessitat del pintor d'expressar els seus sentiments cap a la model, la seva passió amorosa, el seu desig cap a aquell cos i aquell rostre. La figura de Júlia apareix asseguda amb les mans fortament agafades a la cadira i amb una mirada torbada pel desig. És especialment remarcable l'al.legoria de la passió que ens mostra el color i drapejat del vestit, d'un groc intens i càlid, que es recull de manera insinuant entre les cames de la model.

Sóc una apasionada de la pintura de Casas, enamorada de tots i cadascun dels seus quadres, retrats i cartells. Em fascina l'obra i també l'artista, l'home. Però és en aquesta tela, La Sargantain, on crec albirar millor qui era realment. És aquí, per fi, on la seva ànima degota a la tela, imprimint bellament traços de la seva passió.

6 comentaris:

cumClavis ha dit...

Fabulosa la imagen...ese vestido que bien podría ser una sabana que se amolda imperfecto al cuerpo de la modelo acentuando impúdicamente esa piel blanca, justo lo que asoma por encima de esos pechos envueltos... y la cara pilla, de traviesa,que reta y se contiene ante el artista que la pinta...
genial la pintura que nos has mostrado Mònica. Muy bueno el post...la dosis justa de intimidad...

Mònica Pagès ha dit...

@Cumclavis, gracias por tu comentario. Sí, Júlia debió ser una mujer magnética y Casas sucumbió a su encanto... es evidente.

Su ha dit...

Felicitats per decidir-te a escriure el teu propi bloc; serà com tenir-te més a prop i poder gaudir de la teva companyia en la distància (ni que estigués a 1.000 kms, bé ja m'entens)

M'encanta que sempre sàpigues trobar la part positiva de qualsevol situació i aquest bloc és una mostra.

Una abraçada i que et milloris.

Susanna F.

Mònica Pagès ha dit...

@Su, gràcies per les teves paraules! Espero que vagis deixant el rastre de les teves visites en forma de comentaris com aquest.

Per mi serà un plaer tenir-te com a lectora i crítica. Molts petons!

Vincent ha dit...

Hola. Me gustó su crítica de la
Sargantaine. Me enamoré de esta tabla en
cuando lo vi en un libro.

Tengo una pregunta para usted:

¿Por qué el nombre de "El Sargantaine?

Julia es Perraire en este cuadro: http://a8.sphotos.ak.fbcdn.net/hphotos-ak-snc3/25463_392470459488_590454488_3567597_149754_n.jpg


PD: Yo no hablo español. Traducción de Google ...

Mònica Pagès ha dit...

@Vincent. Desconozco la razón del nombre de la tela en cuestión, lo siento.
Gracias por tu comentario.