dilluns, 27 de juliol de 2015

L'abandó

Aquell dia, al matí, la Júlia, la meva germana de quatre anys, va caure i es va fer mal... però va ser sense voler. En realitat, va ser ella qui em va demanar que la “fes rodar”.

“Rodar” era un joc que ens havíem inventat feia poc i que consistia a agafar-la per les mans i aixecar-la fent-la voleiar donant voltes. Era tan menudeta i pesava tan poc, que jo, que tampoc era una gran cosa, la podia fer volar força estona. I aquell dissabte - recordo perfectament que era dissabte perquè era el dia en que feien el Ball de Festa Major a l’envelat i sempre ho fan en dissabte -, doncs aquell dissabte, deia, potser havia esmorzat millor que mai perquè vaig tenir a la Júlia donant voltes i més voltes fins que no vaig poder més.

I, és clar, quan la vaig deixar a terra, entre rialles i crits de “més, més”, va començar a fer tentines, talment com si estigués beguda, va donar tres passes insegures i va caure de cap contra el canto del moblet de costura de l’àvia. I pam! cop al cap, plors i xiscles, i, com a resultat, un nyanyo considerable.

La meva mare, que feinejava a la cuina, va venir corrents amb el drap a la mà, alertada pels crits que no paraven. Així que, després de calmar a la Júlia, posar-li un mica d’aigua al nyanyo, i esbrinar l’origen del l’accident, em cau una bronca monumental per ser tan irresponsable-i-poca-solta i un ja-ets-massa-gran-per-aquestes-tonteries. També hi ha va haver un amenaçant quan-vingui-ton-pare-ja veuràs.

No cal dir que el dinar va ser terrible. La Júlia, de tant en tant, encara sanglotava, instal·lada en una posició de poder sobre mi, que va intentar dilatar tot el possible forçant algun esgarip i tocant-se el nyanyo amb cara de dolor. El meu pare brandava el cap com dient “què en farem d’aquesta delinqüent en potència”. La meva mare ni em mirava.

Em sentia molt malament. Havia decebut i ferit tothom i, condemnada a l’ostracisme, em vaig tancar a la meva habitació tota la tarda (ni tan sols vaig sortir per veure el meu programa preferit del televisió, que la Júlia sí que va gaudir estirada al sofà i sense recordar ja el motiu d’aquell desgavell familiar).

Al vespre tampoc vaig sortir per sopar i, finalment, em vaig adormir vestida sobre el llit, amb el coixí xop per les llàgrimes.

Cap a les tres de la matinada, de sobte, em desperto espantada per un sorolls com de música llunyana. La meva germana dormia tranquil·la al seu llit i, fins i tot, semblava estar tenint un somni força agradable, per com somreia.

Vaig tenir una sensació estranya i, no sé ben bé perquè, vaig córrer a l’habitació dels meus pares. No hi eren. Se’m va encongir el cor mentre el meu cap bullia buscant el motiu d’aquella absència. Potser havien sortit a comprar. No, no pot ser, a aquestes hores les botigues no estan obertes. A casa de la tieta? Tampoc, els tiets són fora, de vacances. Sempre marxen per la Festa Major... I així fins trobar mil i un motius, tots impossibles, tots descartats.

De sobte, vaig recordar... Feia només unes hores havia decebut els meus pares, havia fet mal a la meva germana, tothom ja sabia el tipus de nena monstruosa que podia arribar a ser. Se n’havien adonat per fi. I no mereixia tenir aquella família. Sí, era això, els meus pares ja no volien tenir-me per filla i m’havien abandonat. Oh! No pot ser, això és terrible. Tornaran, segur, m’ho estic imaginant tot... El que no m’acabava de quadrar era que també havien abandonat la meva germana que era la víctima i no el botxí, el botxí era jo!

L’única solució que se’m va ocórrer va ser demanar aixopluc a casa dels veïns del davant. La senyora Maria i el seu marit sempre ens feien petits obsequis i, de vegades, ens havien convidat a berenar a casa seva... Segurament ells sí que em voldrien, m’acollirien de bon grat (bé, a mi i a la meva germana).

Corro a l’habitació per despertar la Júlia i dir-li que els pares no hi són. Es posa a plorar i intento calmar-la com puc... per poca estona, perquè jo també començo a plorar, i ben fort.

Quan trucàvem a la porta dels veïns gairebé ja devien ser les quatre de la matinada. La cara de la senyora Maria en obrir i la dels pares apareixent al replà de l’escala tot sortint de l’ascensor i veient-nos allà plorant i demanant a la senyora Maria d’entrar a casa seva, són dignes de ser relatats en una altra història.

Després de disculpar-se amb la senyora Maria, i mentre entràvem a casa, tots una mica més alleujats, vaig sentir com la meva mare li deia al meu pare: “Veus, Manel? Ja t’havia dit que no era bona idea baixar a l’envelat a ballar i deixar les nenes dormint! “
_________________________________________________________
El meu agraïment a l'Alba Orra, per cedir-me el seu record i permetre'm reciclar-lo.
Fotografia: August Sander, 1930

2 comentaris:

cumClavis ha dit...

Intenses les sensacions que evoques, la perspectiva infantil de la mirada dels adults... em ressona una cosa...com és que, a aquella criatura, li va venir la idea al cap de l’abandó? I, a més, per què abandonar també a la Julia quan ella no tenia culpa del que havia passat?

D’enfadar-se a donar el pas “d’abandonar” hi ha tal distància que sembla que tan sols es pugui escurçar amb la sospita adobada, al llarg d’un temps, de que no t’estimen... Potser ja havia capturat feia temps, les mirades entre el pare i la mare i covava la idea de ser un intrús en aquella parella, una idea que, en un moment o altre hem tingut alguns de nosaltres...no sé... Si no fos per l’alegria [Inside Out ;-) ] que t’empeny a seguir endavant i a riure, cap nena o nen es tan feliç com sembla...

Mònica Pagès ha dit...

Sí, comparteixo els dubtes que comentes... Però, de vegades, els terrors infantils poden no estar basats en cap evidència real, tan sols haver llegit un conte o escoltat una història pot desencadenar els pitjors temors i pors. La ment infantil, tan neta i impressionable.
Gràcies per comentar, Manel!!