dimarts, 21 de juliol de 2015

Por

Aquell estiu ho tenia clar.

Vaig decidir que acceptaria totes les propostes de nous jocs i d’aventures que em proposessin. S’havia acabat allò de ser la nena de “Can Fanga”, poruga, de la que tothom se’n reia perquè parlava amb la boca molt oberta i s’arrugava a la primera de canvi. Havia de fer com ells, parlar com ells. Pujar als arbres, recollir fulles de morera per alimentar als cucs de seda (eeecss!), tirar-me a la part fonda del riu, dir “la meu mare” i no “la meva mare”. Tot per sentir-me una més, per ser una olotina-valenta-atrevida com les altres.

Cada proposta era un nou repte que, amb esforç, anava superant. Estava contenta: dia a dia em veia més acceptada, més integrada. I ja no tenia tanta por.

Fins aquell dia.

Pel matí, un dels nois del grup, el que era el més gran i el que a mi, secretament, més m’agradava, va proposar una nova aventura: una  excursió fins a la fàbrica abandonada i, un cop allà, entrar-hi. Duríem entrepans per berenar i vaig pensar que demanaria a l’àvia que me’l fes de gelea de tres colors, d’aquella tan bona i que la mare, a Barcelona, no comprava mai. El pla era fantàstic.

A l’hora convinguda ens vam trobar al llindar de la carretera que menava als afores de la ciutat i, entre corredisses i rialles, vam fer el camí fins albirar la gran fàbrica, enorme, fosca, amb els finestrals de vidres trencats per les pedrades. Una porta lateral de fusta, mig podrida per l’excés d’humitat i pels anys d’abandonament,  havia cedit i deixava una escletxa prou ampla perquè tots ens hi esmunyíssim dins.

I un cop allà, la foscor més absoluta, tan sols esquitxada en alguns racons pels febles rajos de llum que s’escolava pels finestrals, massa amunt per il·luminar un lloc tan immens. Poc a poc avançàvem quasi a les palpentes, sense saber ben bé què ens podíem esperar. Alguns ens agafàvem de les mans, mentre que altres feien el fatxenda i s’empentaven  enmig de crits i esgarips que retrunyien en la buidor de l’espai.

Caminàvem pels passadissos de la fàbrica, entre el que semblaven uns prestatges altíssims en els que reposaven objectes informes... fins que vaig tocar-ne un, sense voler: un objecte dur i fred semblant a la mà d’un mort, amb dits i tot.  Vaig fer un crit mig ofegat.

De sobte, ho vàrem veure: estàvem envoltats de braços, cames amputades, cossos a mig fer, caps i bustos amb cares de patiment,  tots ben blancs, d’un blanc grisós, com esvaït. La fàbrica era plena d’objectes d’imatgeria religiosa mig trencats o a mig fer però amb la capacitat d’aterrir ben sencera. A partir d’aquell moment tot van ser corredisses per veure qui arribava abans a la porta de fusta podrida que ens havia permès entrar i que, ara, semblava que ens volia fer difícil trobar-la i sortir.

Panteixant i excitats per la por i pels nostres propis xiscles, vam aconseguir fer cap a la llum de la tarda,  que ens va acollir, càlida.

Asseguts a la gespa que envoltava l’edifici i ja més encalmats, vam concloure que, definitivament, havia estat la millor aventura de tot l’estiu.

Tots havíem gaudit de l’esfereïdora experiència, de l’excitació que la por ens havia provocat i d’aquella barreja de plaer i dolor que només el terror i el sexe poden conjurar. Havia tingut por, un cop més, però era una por diferent, una por que m’unia a la resta dels meus companys. Una por que em definia, ara ja del tot,  com una més del grup.

Al cap de pocs dies hi vam tornar, més coneixedors del que buscàvem i del que podíem trobar. Vam explorar tota la fàbrica, de dalt a baix, juganers, amb la confiança de qui trepitja terreny conegut.  I va ser aquell dia que em vaig endur la mare de Déu, una imatge petita que vaig pintar a casa de l’àvia amb colors ben vius perquè perdés aquella blancor mortuòria i que, quaranta anys després, encara conservo. Quan la miro, no puc evitar que un eco llunyà d’aquella por encara em recorri l’espinada.

_______________________________________________________
Fotografia: @Cumclavis

4 comentaris:

cumClavis ha dit...

Molt bo Mònica, magnífica la descripció. Impossible no empatitzar amb el que veu i les emocions de la protagonista. Un petit conte, senzill i intens a l’hora. Molt ben relatat...gràcies per compartir-lo :)

Isabel ha dit...

"Había tenido miedo, una vez más, pero era un miedo diferente, un miedo que me unía al resto de mis compañeros. Un miedo que me definía, ahora ya del todo, como una más del grupo".

Compartir el miedo...

Precioso relato. Un saludo.

Mònica Pagès ha dit...

Gràcies a tu, Manel, per comentar i per les teves paraules. Són un estímul per continuar.

Mònica Pagès ha dit...

Isabel, un placer que te hayas pasado por aqui! Gracias por el comentario. Un abrazo.