dimarts, 1 de setembre de 2015

Grenyes

Corria l’any 76 del segle passat a l’Escola Gretel, un petit centre concertat i laic d’un barri de l’Eixample, a Barcelona.

L’Escola Gretel tenia un estil educatiu basat en el següent corol·lari: si ets llest i sempre fas el que et manen, triomfes, però si tens alguna dificultat o et costa seguir les classes o ets una mica lent, prepara’t per patir perquè està més que clar que “és culpa teva” i que “no t’esforces prou”. 

Aquest era, si es pot dir així, l’ideari pedagògic del centre. Els alumnes el trobaven d’allò més normal potser perquè no havien conegut res més... Hem de tenir en compte que l’any anterior havia mort Franco – sí, aquell que deien que tenia “el culo blanco” - i els aires que corrien no havien estat precisament proclius a fomentar l’esperit crític i la independència de pensament en els alumnes (i tampoc en els seus pares).

Aquell any, la directora, la temible senyoreta Elena (també coneguda com “la Gorda”), havia iniciat una creuada escolar de les seves: obligar a totes les nenes a portar el cabell recollit en una cua, o dues, o un monyo, o, si calia, tallat “a lo chico” o al zero, tan se valia, mentre desapareguessin de la seva vista el que ella anomenava grenyes.

I davant de l’amenaça d’atac, l’estratègia de defensa: en lloc de sucumbir i portar els cabells recollits de casa (això mai!), les nenes duien sempre una goma elàstica al canell i, tan bon punt s’albirava la senyoreta Elena entrant per sorpresa a la classe (era el seu cop d’efecte preferit) o al passadís anant cap al gimnàs o en qualsevol altre lloc, feien lliscar la goma amb la mà contrària i, ràpidament sense que es notés, ja tenien feta una improvisada cua baixa, de vegades no gaire aconseguida, però que feia l’efecte buscat.

Però, per a la Glòria Rubio, aquella estratègia no servia...

La Glòria era una nena tímida, una mica aturadeta i no gaire bona estudiant. Era una bona noia i no causava problemes, però era de les que la senyoreta Elena i la resta de l’equip docent catalogava com de les “lentes”. Veredicte: culpable. La Glòria no s’esforçava prou, no volia treballar bé, no feia els deures perquè, tot i que ho entenia tot, no li donava la “real gana” de fer-los, etc. Aquesta era la distorsionada interpretació dels fets que s’acostumava a fer en aquella Escola davant d’una persona amb dificultats d’aprenentatge i certs problemes de relació.

Però és que la Glòria, efectivament, era lenta de reflexes. Era incapaç de reaccionar amb la rapidesa que calia per fer-se la cua. O, encara pitjor, hi havia dies que s’oblidava de portar la goma i llavors tot intent de dissimular la seva preciosa i abundant melena resultava del tot inútil. Per tant, era l’única nena que quedava amb els cabells sense recollir després de les batudes d’observació capil·lar. I, és clar, la senyoreta Elena la va acabar tenint – encara més – en el seu punt de mira.

Cal dir que aquest tipus d’experiències de persecució a què sotmetia als alumnes la directora, fomentava el seu esperit d’equip, com qui necessita unir-se davant de l’enemic o de l’opressor. De fet, existia un pacte de suport mutu per cobrir els errors o les mancances de qualsevol membre del grup, per solidaritat i com a única resposta rebel a les injustes actuacions de la directora. Per això, moltes vegades, davant la impossibilitat de la Glòria de fer-se la cua amb prou celeritat, la companya de darrera seu li subjectava dissimuladament els cabells per tal que, per davant, fes l’efecte de què els duia convenientment recollits.

Però, ai, de vegades això tampoc funcionava davant dels escrutadors ulls de la senyoreta Elena i, un cop més, la Glòria quedava al descobert i era avisada per enèsima vegada: a la propera, hi hauria represàlies fortes.

I les represàlies consistirien en tallar-li els cabells.

És clar que ningú no es pensava que això pogués arribar a passar. Tot i les barbaritats que s’havien vist fer a l’Elena, no la creien capaç de complir aquella amenaça. I la pobra Glòria, també s’ho devia creure.

Fins que un dia gris i enganxós, d’aquells que a Barcelona són habituals quan cauen quatre gotes mal contades i la humitat fa que al terra li costi molt d’assecar-se - un dia especialment pesat que devia provocar un empitjorament en el, ja de per sí, agre caràcter de la senyoreta Elena – la Glòria va tornar a oblidar-se la goma. I l’Elena, més que enxampar-la per atzar, la va voler enxampar i així tenir l’excusa perfecte per deixar anar els seus impulsos més sàdics.

La directora va fer pujar la Glòria a la tarima de la classe, ben a la vista de tothom, ben elevada. I davant les cares d’horror dels alumnes, tot brandant unes tisores d’una mida considerable, va exclamar:

- Ja t’he avisat moltes vegades, Rubio!! Et vaig dir que te’ls tallaria!

 A la qual cosa, la Glòria, desfeta en llàgrimes i sanglots, contestà amb un fil de veu: 
 
- No ho faré més senyoreta Elena, li prometo. Per favor, no!!

I txas!, amb un tall ràpid i sec, un floc ben gruixut de la bonica melena de la Glòria va caure a terra, com a càmera lenta, quasi pel per pel. En aquell instant terrible i violent, va semblar que el temps s’aturava. La Glòria intentava recollir, inútilment, els seus cabells de terra mentre seguia plorant inconsolable. La senyoreta Elena va sortir d’una revolada de la classe amb un fort cop de porta. La resta, impactats, intentaven assimilar el que havien vist i, alguns, també ploraven en silenci.


Després d’aquell dia, la Glòria Rubio no va tornar mai més.