En Howard ho
tenia tot. I més que res, diners.
Ell sabia que la
seva fortuna va ser, per a mi, el principal element d’atracció. No me’n havia
amagat mai. Després, però, un cop l’enlluernament dels dòlars em va deixar
veure-hi millor, la resta de les seves virtuts se’m van fer evidents. I sí, em
vaig enamorar perdudament. O, si més no, ho semblava.
En Howard havia
nascut, com se sol dir (i perdonin l’expressió), amb la flor al cul. Fill d’un
magnat de la fabricació de guants de qualitat no li havia calgut treballar
gaire: es va trobar la pasta feta. Però, emprenedor i arriscat com era, havia aconseguit
ampliar el negoci i la fortuna familiars amb inversions aquí i allà que li
havien donat excel·lents beneficis. Es pot ben dir que en Howard es menjava,
literalment, el món. I, a les nits, també a mi.
L’any 1928 em va
demanar que ens caséssim i jo, és clar, no tenia cap motiu per negar-m’hi. Durant
els primers mesos de casats, no escatimava esforços per fer-me feliç: tot era
poc per a la seva Pussycat. Jo odiava
aquell nom, però me’n cuidava prou de no fer-li notar. Sempre he pensat que cal
apreciar els regals que et fa la vida sense escarafalls.
Quan s’apropava
el nostre primer aniversari de casament va insistir a organitzar una gran festa.
Volia que fos una festa molt especial. Darrerament, però, en Howard havia estat
una mica distant. Passava moltes nits a l’oficina (o si més no, això és el que
em deia) i, quan era a casa, parlava constantment per telèfon (sobre un paio
anomenat Dow Jones o una cosa
assemblada). Després penjava i feia un posat molt moix. Tot plegat, una murga i
un avorriment.
El 8 de novembre
de 1929 va arribar el gran dia: la magnífica festa del nostre primer
aniversari. Hi havia de tot i de qualitat. Fins i tot va contractar uns actors
que, disfressats amb caps d’elefant i amb només un coll de camisa, corbata i un
petit calçotet feien les delícies de les senyores. I tot perquè ell sabia de
les meves fantasies sexuals amb els “homes-elefant”...
Després, va
aparèixer l’espectacular pastís de maduixa i nata, que em va portar ell mateix fins
a la taula, amb un enorme número 1 de sucre al cap de munt. I somreia d’aquella
manera tan encantadora mentre demanava ampolles i més ampolles de Veuve Clicquot, el meu xampagne favorit.
Però, cap a mitja
nit, va desaparèixer de la festa. Em va semblar estrany: no era propi d’ell
marxar sense dir-me res i més quan encara havíem de bufar junts l’espelma.
El que va passar
després ho recordo en una nebulosa etílica. Algú que havia sortit a la
terrassa, tot i el fred, va deixar anar un crit esfereïdor en veure el meu
marit aixecar la cama dreta per passar-la per sobre de la barana i deixar-se
caure al buit. Va aterrar 13 pisos més avall i, per descomptat, no ho va poder
explicar.
Durant el
funeral, en James, el seu assessor financer i vell amic, se’m va apropar per
informar-me, molt breument, de la situació econòmica del meu difunt marit: en
Howard estava completament arruïnat a conseqüència de la gran fallida de la
borsa i ho havia perdut tot, inclosa l’empresa de guants de qualitat del seu
pare.
Tot i que sóc una
supervivent nata, reconec que em costa adaptar-me a la meva nova situació de
vídua arruïnada. Però el que porto pitjor de tot és la ràbia que em fa que em
deixés, a mi, a la seva Pussycat,
sense ni un duro i havent de tornar, un cop més, a la casella de sortida.
_________________________________________________________
Il.lustració: quadre d'Ignasi Blanc, pintat per al primer aniversari de la revista digital Catorze.cat
2 comentaris:
Moltes gràcies, Carmeta!!
Del que no tinc cap dubte és del bon criteri d'en Howard a l'hora d'escollir parella però sobretot a l'hora d'escollir Xampagne!!!!
Molt ben escrit. Sempre és un plaer llegir-te
Publica un comentari a l'entrada