Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Avui, a l'inici d'aquest bloc, que voldria ser el registre d'allò que m'impressiona o m'arriba al cor d'alguna manera, vull fer el meu petit homenatge a la Maria Mercè Marçal, una dona que m'hi va arribar.

Vaig conèixer a la Mercè en la temporada en què participava a les trobades d'un grup de dones filòsofes (Les Puel.les, nom del Monestir que ens acollia), cap als anys noranta. Aquestes trobades, d'un cop al mes, eren un espai per a la conversa i l'intercanvi a l'entorn del feminisme de la diferència, especialment el d'influència italiana. La Mercè i jo èrem les úniques dones del grup que no èrem filòsofes o teníem alguna relació amb aquesta disciplina… Això no va ser mai un impediment, ans al contrari, afavoria la riquesa de punts de vista del grup.

En aquell temps, un dels trets que més m'impressionava de la Mercè era la tendresa que inspirava, emmarcada amb una veu càlida i unes maneres dolces i timides, que embolcallaven les seves paraules. Un pel displicent i fràgil de vegades, però també ferma quan calia. Una dona tremendament culta, d'una intel.ligència brillant.

La Mercè, poeta, trauductora i narradora, va ser una dona compromesa amb la literatura catalana, amb la política i el feminisme. “La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes (lletrA La literatura catalana a Internet)”.