Cor ardent

Sempre havies dit que no volies cap cerimònia religiosa. Les teves cendres s’havien d’enterrar a la Vall del Corb, aquell raconet de la Garrotxa que tan estimaves. Formar part d’aquella terra negre, aspra i porosa i ser dins d’aquell volcà apagat des de feia milers d’anys però que - tu ho sabies molt bé - encara conservava el cor ardent. 

 

I t’agradava definir-te com a olotina d’adopció. No perquè et sentissis adoptada per la ciutat, no: l’havies adoptat tu a ella. Una ciutat per a la teva segona naixença, on solcar nous camins en la teva maduresa. T’acompanyava l’amor d’un home amb qui vas obrir-te a un món de sensacions, embolcallat per tots els tons del verd, per la pluja i la música de les sardanes. “La meva joventut de veritat”, em deies. La que havia estat molt més real que la viscuda en la trista grisor de la Barcelona dels anys trenta. Sí, recordo molt bé com m’ho explicaves en aquelles tardes al teu pis del carrer de les Moles.

Però ara sóc aquí, en el teu comiat, enmig d’una claror matisada per les fulles dels faigs, sentint la remor d’una petita font. El so de l’aigua caient dolça i mansament, com acaronant les pedres, és la música que ens acompanya. I em pregunto quina millor música podria haver desitjat per a aquest moment.

Miro al cel i recordo, obligant-me a fer-ho, que ella ja no hi és, i em puja un nus a la gola i sé que he de dir unes paraules, perquè li dec, perquè cal.

Jo, la néta gran, tantes vegades la confident. L’àvia, l’esperit lliure que va ser, el seu cor ardent, definitivament deslliurat de les cadenes que la malaltia i la vellesa li havien imposat.

I per fi, respiro fons i dic les paraules:  diuen que ningú mor si roman en el record dels vius, d’una manera o altra.  I sabeu? l’àvia no ha mort. El seu cor ardent és ben viu dins meu i segueix bategant en tot allò que intento transmetre-li al meu fill cada dia.