Amb El xal, l’escriptora Cynthia Ozick, aborda els camps d’extermini nazis en tot l’horror de la seva immediatesa. S’inspira en un testimoni indirecte, un llibre en el que William Shirer relata com en els camps els infants eren llençats contra els filats elèctrics. La Rosa Lublin, una supervivent de l’Holocaust, es troba a Miami trenta anys després de presenciar la mort de la seva filla Magda, llençada contra el filat per un soldat alemany. La Rosa no se sent viva, trancorre pels seus dies com un reflex llunyà d’ella mateixa i conserva, a tall de fetitx i símbol de la memòria, el xal que envoltava la seva petita filla quan va morir. L’ànima de la Rosa, la seva identitat en el món, resta absolutament determinada pel que ha viscut en un indret sense pietat, envoltat de mort.
Transcric a continuació un dels fragments més terribles, i no per això menys bells, d'El Xal. Un perla literària de ràpida i colpidora lectura. Indispensable.
“De cop i volta la Magda va volar pels aires. […] Semblava una papallona que anava a posar-se en una parra d’argent. I en el moment en què el cap rodó, les cames com llapis, la panxa com un globus i els braços en ziga-zaga van estampar-se contra la tanca, les veus de l’acer van enfollir bramant i ordenant la Rosa que corregués […] però evidentment la Rosa no les va obeir. Es va quedar quieta, perquè si corria li dispararien, i si mirava de recollir les restes del cos de la Magda li dispararien, i si deixava anar l’udol que ara pujava per l’escala del seu esquelet, li dispararien; així doncs, va agafar el xal de la Magda i se’l va anar ficant a la boca, poc a poc, omplint-la del tot, fins que es va empassar l’udol del llop i va tastar la canyella i la profunditat d’ametlla de la saliva de la Magda; i la Rosa va beure el xal de la Magda fins que va quedar sec.”
________________________________________________
11 comentaris:
Si aquest és el món que existeix...quin món ens varen explicar? Terrible i bellíssimament descrit!
Ja t'ho han dit que tens un no se qué de fotógrafa?
Gràcies, Dampyr pel teu comentari. L'aprecio enormement. Però... què vols dir amb això de fotògrafa?
Bon post! I Déu ni do quin paràgraf... Jo recordo haver-me llegit Si esto es un hombre de Primo Levi i la mítica Ana Frank i no vaig poder acabar La escritura o la vida de Jorge Semprún. El tema de l'holocaust costa de digerir, si és que algun dia això és possible.
Per alló que tens habilitat per encuadrar la realitat en un fragment...
@Marta. Sí, és un tema dur, però és molt necessari i important no oblidar-lo, oi? Gràcies per deixar el teu rastre i les teves paraules, Marta, és tot un plaer.
@Dampyr. Bé, en aquest cas és una realitat transferida per la Cynthia Ozick. No té gaire mèrit! Gràcies, de tota manera.
Bufff. Y lo peor de todo es que no es ficción.
@Noemí. No, no lo es, quizás por eso sea aún más terrible.
Ufff, Mònica. Quan llegeixo un llibre, intento imaginar les escenes que hi recull. En pocs casos la imaginació no m'abasta per recrear tanta barbàrie i crueltat. Aquest fragment és, senzillament, esfereïdor. I això que tan sols és una espurna de les moltes que van tenir lloc. Aquest món és foll?
Aquest és un comentari d'aquells de: sàpigues que he passat, he llegit i m'ha commogut, d'aquells de "voldría dir alguna cosa", però ...no tinc paraules.
@Anna. Senzillament és la realitat, en cru. Aquest va ser un episodi de la Història molt bàrbar, en què l'ésser humà va assolir nivells de crueltat màxims. Cal, però, no oblidar i, per això, és necessari recrear-ho. Gràcies pel teu comentari.
@Arati. Gràcies per passar-te i deixar rastre. Ens llegim!
De vegades escoltem allò que diu que hem de recordar per no repetir els mateixos errors. Però la realitat és que aquest nivell de crueltat encara existeix; potser els escenaris hagin canviat, però la base és la mateixa, se segueix matant, maltractant, humiliant, sentenciant i destrossant vides, sota diferents lemes, diferents excuses.
Publica un comentari a l'entrada