Reconec que el primer que em va cridar l’atenció de Diario de una ama de casa desquiciada (Sue Kaufman) va ser la portada: la dona que hi apareixia era exactament igual que la Betty Draper, una de les protagonistes de la sèrie Mad Men (emesa per la cadena americana AMC i creada per Matthew Weinner, a la qual estic absolutament enganxada).
La protagonista de Diario…, Tina Balser, esposa d’un advocat d’èxit a Manhattan i mare de dues filles meravelloses té una vida suposadament idíl.lica. Però en realitat la vida de la Tina és un garbuix d’obsessions, fòbies i problemes, i arrossega certa neurosi des de fa anys (neurosi que és presumptament tractada per un senyor psicoanalista que l’ajuda a emprendre el camí que realment li “pertoca”: el d’esposa, mare i mestressa de casa impecable). Malgrat la seva fragilitat psicològica, la Tina és una dona intel.ligent que és capaç de fer de la seva vida un espectacle i d’en riure-se’n d’ella mateixa. La novel.la s’estructura en forma d’un diari (o millor, com la pròpia Tina anomena: d’un informe) que la protagonista decideix dur en secret per tal de posar negre sobre blanc els seus pensaments i vivències més íntims i inconfessables.
El Diario de un ama de casa desquiciada ens mostra com de solitària pot resultar una vida aparentment feliç: les contrarietats que es pateixen cada dia poden arribar a esdevenir malsons dels quals no ens podem deslliurar, com li passa a la Tina: les seves filles, el seu marit i, fins i tot, la seva gossa, poden trastornar-la fins fer-li perdre el control de sí mateixa.
La protagonista de Diario…, Tina Balser, esposa d’un advocat d’èxit a Manhattan i mare de dues filles meravelloses té una vida suposadament idíl.lica. Però en realitat la vida de la Tina és un garbuix d’obsessions, fòbies i problemes, i arrossega certa neurosi des de fa anys (neurosi que és presumptament tractada per un senyor psicoanalista que l’ajuda a emprendre el camí que realment li “pertoca”: el d’esposa, mare i mestressa de casa impecable). Malgrat la seva fragilitat psicològica, la Tina és una dona intel.ligent que és capaç de fer de la seva vida un espectacle i d’en riure-se’n d’ella mateixa. La novel.la s’estructura en forma d’un diari (o millor, com la pròpia Tina anomena: d’un informe) que la protagonista decideix dur en secret per tal de posar negre sobre blanc els seus pensaments i vivències més íntims i inconfessables.
El Diario de un ama de casa desquiciada ens mostra com de solitària pot resultar una vida aparentment feliç: les contrarietats que es pateixen cada dia poden arribar a esdevenir malsons dels quals no ens podem deslliurar, com li passa a la Tina: les seves filles, el seu marit i, fins i tot, la seva gossa, poden trastornar-la fins fer-li perdre el control de sí mateixa.
Es veu que en Matthew Weiner, el creador de Mad Men, fa llegir a les seves guionistes (de majoria femenina) un seguit de novel.les per inspirar la sèrie. Per exemple, les va obligar a llegir 'La mística femenina' (Betty Fridan) per entendre a Betty Draper, i a l’actriu January Jones, que la interpreta, li va passar la Sylvia Plath. Betty, amb moltes coses en comú amb la “desquiciada” Tina, llegeix en la ficció 'El grupo' (1963), de Mary McCarthy, sobre vuit pioneres graduades a Vassar, la universitat femenina que s’encarregava, llavors, de modelar a les futures esposes de les elits nord-americanes (universitat a la que també va assistir l’autora, Sue Kaufman). Per tant, moltes similituds i vinculacions creuades entre els homes bojos i les dones “desquiciades”, començant per la imatge de la portada. Per mi, aquest llibre ha estat una troballa feliç que m’ha permès complementar el visionat de Mad Men i aprofundir en la realitat quotidiana d’unes dones no gaire llunyanes, per exemple, la meva mare…
_______________________________________________________________________________
5 comentaris:
O la meva [mare]…es fa estrany que sembli en tan poc temps tan estrany que aquestes posicions semblessin tan naturals, al menys per als nois...
Molt bona la relació que has fet de la novel•la amb la sèrie. Encara que m’encanta, a mi em sembla un pel dura [la sèrie], suposo que no puc deixar de veure-hi reflectides coses de mi mateix que no m’agraden...
Trobo a faltar més reflexions en forma d’apunts sobre literatura en aquest bloc. Amb el que llegeixes i amb el com ho fas ens seria de molta utilitat a qui et seguim...
Muchas mujeres, tan jóvenes o más que tú, siguen viviendo en un mundo de plexiglás, muertas en vida y aparentando que no pasa nada, que todo está bien y diciéndose a sí mismas cada mañana que sí, que eso es lo que ellas quieren... mientras le ven a él salir huyendo del falso hogar, de sus hijos y la tabarra que dan, de la monotonía, de ella y de su neurosis.
Y es que ellos también son neuróticos pero: a)no quieren saberlo y b) saben muy bien qué hacer para no ser los últimos de la fila, sino todo lo contrario.
Formas distintas de vivir la misma mentira. Qué penita más grande... :(
Y lo peor de todo, las consecuencias que tiene esta forma de vida para los hijos e hijas.
¡Gracias por la entrada, me ha encantado!
Uys, me parece que hay problemas de idioma. Sorry :(
@Cumclavis. Gràcies per animar-me a fer més apunts sobre lectures. Provaré de seguir el teu consell (no prometo res).
@Lola. Gracias a ti por pasarte por aqui y comentar. Totalmente de acuerdo con lo que dices: todavía se mantienen, en demasiados casos, formas de relación hombre-mujer que no son muy diferentes de las de los años sesenta.
Un abrazo!
Publica un comentari a l'entrada