dissabte, 26 de setembre del 2015

El Crack

No es pot negar que en Howard havia estat un home molt atractiu. I encara m’ho va semblar més aquella nit quan me'l mirava, entre els efluvis del xampagne, mentre jeia estès al carrer, a la cruïlla entre la 96 i Broadway.

En Howard ho tenia tot. I més que res, diners.

Ell sabia que la seva fortuna va ser, per a mi, el principal element d’atracció. No me’n havia amagat mai. Després, però, un cop l’enlluernament dels dòlars em va deixar veure-hi millor, la resta de les seves virtuts se’m van fer evidents. I sí, em vaig enamorar perdudament. O, si més no, ho semblava.

En Howard havia nascut, com se sol dir (i perdonin l’expressió), amb la flor al cul. Fill d’un magnat de la fabricació de guants de qualitat no li havia calgut treballar gaire: es va trobar la pasta feta. Però, emprenedor i arriscat com era, havia aconseguit ampliar el negoci i la fortuna familiars amb inversions aquí i allà que li havien donat excel·lents beneficis. Es pot ben dir que en Howard es menjava, literalment, el món. I, a les nits, també a mi.

L’any 1928 em va demanar que ens caséssim i jo, és clar, no tenia cap motiu per negar-m’hi. Durant els primers mesos de casats, no escatimava esforços per fer-me feliç: tot era poc per a la seva Pussycat. Jo odiava aquell nom, però me’n cuidava prou de no fer-li notar. Sempre he pensat que cal apreciar els regals que et fa la vida sense escarafalls.

Quan s’apropava el nostre primer aniversari de casament va insistir a organitzar una gran festa. Volia que fos una festa molt especial. Darrerament, però, en Howard havia estat una mica distant. Passava moltes nits a l’oficina (o si més no, això és el que em deia) i, quan era a casa, parlava constantment per telèfon (sobre un paio anomenat Dow Jones o una cosa assemblada). Després penjava i feia un posat molt moix. Tot plegat, una murga i un avorriment.

El 8 de novembre de 1929 va arribar el gran dia: la magnífica festa del nostre primer aniversari. Hi havia de tot i de qualitat. Fins i tot va contractar uns actors que, disfressats amb caps d’elefant i amb només un coll de camisa, corbata i un petit calçotet feien les delícies de les senyores. I tot perquè ell sabia de les meves fantasies sexuals amb els “homes-elefant”...

Després, va aparèixer l’espectacular pastís de maduixa i nata, que em va portar ell mateix fins a la taula, amb un enorme número 1 de sucre al cap de munt. I somreia d’aquella manera tan encantadora mentre demanava ampolles i més ampolles de Veuve Clicquot, el meu xampagne favorit.

Però, cap a mitja nit, va desaparèixer de la festa. Em va semblar estrany: no era propi d’ell marxar sense dir-me res i més quan encara havíem de bufar junts l’espelma.

El que va passar després ho recordo en una nebulosa etílica. Algú que havia sortit a la terrassa, tot i el fred, va deixar anar un crit esfereïdor en veure el meu marit aixecar la cama dreta per passar-la per sobre de la barana i deixar-se caure al buit. Va aterrar 13 pisos més avall i, per descomptat, no ho va poder explicar.

Durant el funeral, en James, el seu assessor financer i vell amic, se’m va apropar per informar-me, molt breument, de la situació econòmica del meu difunt marit: en Howard estava completament arruïnat a conseqüència de la gran fallida de la borsa i ho havia perdut tot, inclosa l’empresa de guants de qualitat del seu pare.

Tot i que sóc una supervivent nata, reconec que em costa adaptar-me a la meva nova situació de vídua arruïnada. Però el que porto pitjor de tot és la ràbia que em fa que em deixés, a mi, a la seva Pussycat, sense ni un duro i havent de tornar, un cop més, a la casella de sortida.

 _________________________________________________________
Il.lustració: quadre d'Ignasi Blanc, pintat per al primer aniversari de la revista digital Catorze.cat

2 comentaris:

Mònica Pagès ha dit...

Moltes gràcies, Carmeta!!

Anònim ha dit...

Del que no tinc cap dubte és del bon criteri d'en Howard a l'hora d'escollir parella però sobretot a l'hora d'escollir Xampagne!!!!

Molt ben escrit. Sempre és un plaer llegir-te